Campanya des de les trinxeres

Un dels retrets més freqüents per desautoritzar qui no està en el que cadascú considera el bàndol correcte de la història és dir-li equidistant. S’ha de ser i estar amb els uns o amb els altres, independentment dels matisos, de les observacions i dels clarobscurs de tota realitat humana.

Vassili Grossman és probablement el millor escriptor rus del segle passat i el seu Vida i destí es compara amb Guerra i pau de Tolstoi, la història novel·lada de la invasió napoleònica de Rússia. Grossman va tenir molts problemes per elegir entre la perversitat dels dos règims totalitaris del segle passat, en saber valorar les dosis de maldat del nazisme i de l’estalinisme.

Explica Tzvetan Todorov que Grossman era un escriptor jueu soviètic que vivia a l’URSS i a poc a poc havia adquirit un coneixement profund dels seus crims. Va ser un patriota que va informar sobre el terreny de les misèries de la guerra contra Hitler, des de Stalingrad fins a Ucraïna, passant per Moscou, Kursk i Berlín, on les tropes soviètiques van entrar abans que les aliades. Va ser el primer periodista que va arribar a Treblinka i va escriure per a Estrella Roja, el diari de l’exèrcit, els horrors d’aquell terrible i tràgic camp d’extermini nazi. Les seves cròniques es van utilitzar com a proves en els judicis de Nuremberg.

Un dels passatges més esgarrifosos de la seva obra és descobrir la carta que la seva mare va deixar escrita per a ell abans que els comandos hitlerians l’assassinessin a la seva casa ucraïnesa, a la conca del riu Don, per la seva condició de jueva. Va explicar els horrors dels dos sistemes, amb els punts comuns i les diferències. El seu llibre Vida i destí va ser segrestat pel KGB en temps de Khrusxov i no es va publicar a Rússia fins a la perestroika de Gorbatxov. Va morir el 1964, oblidat i injuriat, després de ser expatriat a Armènia perquè traduís al rus un poeta local. En aquest captiveri va escriure una de les pàgines més boniques, Que el bien os acompañe, sobre la turbulenta història de l’antic poble armeni. El seu delicte polític va ser el d’establir paral·lelismes entre els gulag i els camps d’extermini nazis.

La primera víctima de la guerra és la veritat. I també el canvi de sentit de les paraules, que és el primer pas per deformar la realitat. Controlar el llenguatge és l’obsessió de tots els sistemes totalitaris o dels partits extrems, que pensen que la realitat és la que es fabrica en les ments dels més retòrics i no en les preocupacions dels que pateixen les calamitats de la vida ordinària o extraordinària.

El dard més comú en aquestes lluites dialèctiques és la paraula domesticada. El filòsof Josep Maria Esquirol ho relata amb gran lucidesa en el seu últim assaig Humà... més humà: una antropologia de la ferida infinita. Diu que la degeneració de la paraula és soroll, demagògia i violència. “Violència, és a dir, absència de paraula, perquè en veritat la violència sempre és muda. És fàcil confondre’s perquè els violents no han de deixar mai de parlotejar. I la demagògia, sobretot en els àmbits polítics, cal pesar-la per tones”.

Ens queda una setmana molt intensa, desagradable per a qui intenti racionalitzar els discursos i gestos de la campanya electoral a Madrid, fins que en l’escrutini que es farà el dia 4 a la nit es comprovi que les urnes han donat la majoria a una coalició de dreta i dreta extrema o bé a una alternativa de tres partits d’esquerra i extrema esquerra.

Una entrada de Ciutadans a l’Assemblea madrilenya podria ser una vàlvula per temperar la confrontació rampant en unes eleccions que no representen la totalitat del país sinó una comunitat que pretén, penso que equivocadament i injustament, això sí, ser l’única que es confon amb Espanya. Amb molts privilegis fiscals i amb els servidors i alts funcionaris de l’Estat que acampen als barris més adinerats i elitistes de la capital.

Els exegetes del moment teoritzen sobre les desgràcies que ens esperen si guanyen els de l’altra banda de la trinxera utilitzant un torrent de paraules i metàfores que fan sentir esgarrifances. Em costa d’acceptar que l’odi que es passeja pels mitjans escrits o audiovisuals, amb la seva frivolitat verbal i els seus gestos d’enemistat irreconciliable, sigui el mirall del que passa al gruix de la societat madrilenya, en la qual sospito que hi ha més grisos i més plantejaments ponderats.

És arriscat dependre d’aquelles criatures que hem fabricat amb els nostres discursos gnòstics o pelagians. El 4 de maig no serà la fi del món ni el començament d’una nova era. Després dels insults i les baralles habituals que es produeixen en tota campanya electoral sortiran uns resultats que caldrà administrar políticament, per tal de formar el nou govern d’una comunitat autònoma que segurament s’hauria conformat a ser una província de l’antiga Castella la Vella si les autonomies de la Constitució del 1978 no haguessin estat una exigència de Catalunya, Euskadi i Galícia.

Vivim temps de pandèmia, de forta crisi econòmica i social, i Europa ens entregarà els fons per sortir a la superfície sempre que es compleixin els requisits establerts. Ningú no en parla, d’això.

Els exegetes del moment teoritzen sobre els mals que ens esperen si guanyen els de l’altre bàndol

ALEJANDRO MARTÍNEZ VÉLEZ / EP