Es busca mort: raó aquí

Al servei postal de Jerusalem expliquen que hi ha un departament per a les cartes que s’envien al cel. Hi ha gent ingènua a tot arreu, gent guillada i gent que envia bales de plata per correu postal. Lluny del cel, has de deixar el cinturó a l’escàner del teu vol a Granada, però aconsegueixes fer arribar una navalla ensangonada a una ministra. Estem a punt. A la distància d’un mort.

Hi ha moments essencials en la vida del segle XX. Un dels quals va ser aquell en què se’ns va concedir la immortalitat lúdica i virtual. A partir d’aquell esdeveniment, als nostres ordinadors casolans tant era que se’ns mengessin els zombis, la nostra patrulla caigués a Stalingrad o les boles de caramel no explotessin a temps. El límit va quedar destruït. Tindríem totes les vides que necessitéssim per a nosaltres. Desitja, compra, estima, delata, vomita. Res de què preocupar-se a Matrix. Sense mort, no hi ha final.

Sense límit, no hi ha temps i sense temps, no hi ha veritat, només relat.

Volem que algú ens freni; que ens digui què hem de pensar i dir i fer

Menteixo i no importa: em voten igual. Insulto i no importa: em sintonitzen igual. Delato, escenifico, enganyo, em desdic, ho esborro i zas, m’ho compren igual. L’odi no té límits a Matrix perquè ningú no mor. I si ho fan, ressusciten. Les ferides i el dolor no es veuen i els covards abandonen –com Elvis al final del concert– l’edifici a temps. L’odi és el millor amic del gos. I acaba per no tornar a casa quan el gos vol. Frankenstein buscava el seu pare. L’odi, els seus fills, els vidres trencats, els seus dibuixets i cartells de rates i paneroles.

Sense morts no sortirem mai de Twitter. Sense ells no s’acceleren ni involucions ni revolucions. Sense cadàvers i mares, pares i fills plorant no s’aconsegueixen independències ni es condemna policies homicides. Sense morts, les guerres –les culturals i les altres– no s’acaben mai. Sense morts no hi ha militars o jutges salvant pàtries. Sense cadàvers, no sabem amb què aturarnos. I això, en el fons, és el que volem. Que algú ens freni. Que ens digui què hem de pensar i dir i fer. Per a així, des de la resistència, tornar a sentir-nos demòcrates, represaliats, homes i dones de bé. El problema és que triga el mort. I sempre acaba per no ser l’adequat, per aparèixer en el pitjor moment. I quan arribi, què farem amb tot l’odi que ens quedi? Aplaudirem amb ell al balcó, noves eleccions o haurem de tornar al futbol?