Una memòria històrica sense amnèsia col·lectiva

A mesura que se succeeixen les diferents generacions de barcelonins, el record del que van viure els nostres pares i avis es debilita quan es transmet a fills i nets. El que es va esdevenir en el passat és explicat en el present per alguns governs i institucions des dels quals l’esquerra ha consolidat la pretensió del que denomina “la recuperació de la memòria històrica”, però des del biaix ideològic, el revengisme i l’interès partidista.

Aquest pretendre reescriure i reinterpretar la història al seu aire són la imposició de la seva veritat mentidera amb un relat que tergiversa o silencia una part dels errors i horrors d’un dels pitjors episodis de la nostra convivència: la República del 1931 i la posterior lluita bèl·lica fratricida del 1936, tancada amb una llarga dictadura. Una guerra sempre és una tragèdia i, si a més és civil, entre germans, la cruesa encara és més gran, i ningú no guanya i tothom perd.

No seré jo qui qüestioni la justícia de recordar i reconèixer els que van patir repressió i represàlia durant i després de la Guerra Civil i en el franquisme. No se m’ocorreria mai reclamar a Ada Colau que demanés perdó per les atrocitats de comunistes i anarquistes a Barcelona o a Quim Torra per la passivitat de la Generalitat davant els excessos anarquistes i comunistes a la rereguarda catalana entre el 1936 i el 1938 o els saquejos de les caixes d’estalvis.

Però no puc acceptar que se silenciï la barbàrie al bàndol republicà. Sembla que no van ser reals els més de 8.500 assassinats per les seves conviccions religioses o ideològiques a Catalunya, molts dels quals a la Barcelona de l’Arrabassada, el Morrot o al cementiri de Montcada. Al Camp de la Bota o al castell de Montjuïc ho van ser dels dos bàndols. També se’ns vol fer oblidar les 47 sinistres txeques o centres de tortura com les de Sant Elies, Muntaner, Saragossa, Portal de l’Àngel, El Molino o Brusil.

El Consistori ha anat situant múltiples plafons informatius i plaques de record d’episodis dels temps convulsos en diferents punts de la ciutat, però ho ha fet parcialment, ja que ha rebutjat explicar els despropòsits republicans als llocs on es van esdevenir. Ho hauria de fer en nom de la veritat històrica i d’una memòria sense amnèsies selectives.

L’esquerra extrema, aclamada des del PSOE i amb l’anuència de l’independentisme, qüestiona les bases de la nostra convivència quan injuria la transició democràtica identificant-la amb el tardofranquisme i menyscaba la Constitució que va cicatritzar les ferides d’una dictadura i d’una guerra civil amb barbàries als dos bàndols.

En democràcia i amb esperit de reconciliació hem de recordar per perdonar i donar per superades fosques etapes. El president de la República Manuel Azaña, un 18 de juliol del 1938, des del mateix Saló de Cent de l’Ajuntament, en el seu discurs “Pau, pietat i perdó”, suplicava la integració i el retrobament de tots. En ple segle XXI seria bo aprendre de les històries del passat per no repetir-ho i per construir un futur millor posant en relleu el que s’ha aconseguit en el present: democràcia, llibertat, autogovern, prosperitat i convivència.

No puc acceptar que se silenciï la barbàrie en el bàndol republicà durant la Guerra Civil