La dolenta i la bona de Disney

Si una producció de superherois tracta un tema concret a través de les trames, cometem l’error d’assumir que és una obra complexa, profunda, adulta, madura. No és així. De fet, és una mirada molt condescendent cap al món del còmic, que sol tenir molt clar de què vol parlar quan entreté els lectors. Que el guionista Malcolm Spellman s’endinsés en el trastorn d’estrès postraumàtic, la creació i corrupció dels símbols per part dels poders de l’Estat o el racisme sistèmic dels Estats Units entre escena d’acció i escena d’acció de Falcon y el Soldado de Invierno només vol dir que va fer la seva feina. El que importa és que aquestes temàtiques es desenvolupin amb traça, se sàpiguen barrejar amb l’ADN dels personatges i el producte final sigui sòlid. La sèrie de Marvel no va fer res d’això en el seu pas per Disney+.

En teoria bevia de buddy-movies del cinema com Límit: 48 hores i Hora punta, però Spellman va cometre l’error de no escriure ni una sola escena al primer episodi amb els dos amics del Capità Amèrica interpretat per Chris Evans. Quan per fi els personatges van entrar en baralles dialèctiques desimboltes, l’espurna brillava per la seva absència tot i que Disney havia intentat vendre que el projecte existia precisament per la bona sintonia entre els actors Anthony Mackie i Sebastian Stan durant les campanyes promocionals de les pel·lícules de Marvel. I, entre uns dolents desdibuixats (el tractament dels Sense-Bandera no té ni solta ni volta), moments pseudoicònics ficats amb calçador (el baró Helmut Zemo a la pista de ball) i un encert desaprofitat (el nou Capità Amèrica interpretat per Wyatt Russell hauria d’haver estat el protagonista absolut de l’obra), queda una sèrie avorrida. En un univers com el de Marvel, que no sol innovar gaire en el terreny creatiu però sol treballar per assolir uns mínims d’entreteniment, es pot parlar sense embuts d’un projecte fallit un cop ha acabat la primera temporada.

L’encert de la plataforma de Disney, en canvi, és un projecte que fa molt menys soroll: Somos los mejores: una nueva era, la seqüela de les pel·lícules dels noranta sobre uns inadaptats poc esportistes que superen totes les expectatives amb un heterodox equip d’hoquei. Cada setmana surt un episodi nou i tots són un deu: càpsules sòlides d’optimisme, treball en equip i veneració per les peculiaritats dels personatges, tots ells innocents i de bon cor. A més serveix per descobrir que Emilio Estevez, que torna com l’entrenador Gordon Bombay, cada dia és més clavat a Martin Sheen (en la veu, els gestos, el físic, el tipus de carisma que irradia). Somos los mejores és una joia per consumir en família. I si no tens fills o nets però sí un esperit juvenil nostàlgic, també et farà el fet.