Veure’ns envellir

Expliquen que un dia el mestre japonès Hokusai va ser sorprès plorant a la taula de treball perquè sentia que encara no havia après prou sobre dibuix. Tenia 80 anys. Al llit de mort, vuit anys després, va clamar: “Si el cel em concedís deu anys més, encara em podria convertir en un gran artista”. El creador de La gran onada de Kanagawa havia sobreviscut a les seves dues esposes i als seus fills, li va caure un llamp quan tenia 50 anys, va tenir un vessament cerebral als 60 que el va obligar a tornar-ho a aprendre tot, es va canviar de casa 93 vegades, va passar gana i el 1839 un incendi li va destruir tota la feina d’estudi. El vell portava una motxilla que pesava molt a l’esquena, i segurament devia caminar encorbat, però m’agrada imaginar-me’l fins al final com un dels personatges d’una altra de les seves Trenta-sis vistes de la muntanya Fuji, amb el cos arrugat maltractat per una tempesta de vent ferotge i disposat, malgrat tot, a continuar el viatge amb petites passes, sense perdre el sentit de si mateix.

“No ho oblidis: els vells, tots, tenen la carrera de la vida”, em diu la meva amiga Lola Garrido. I les seves paraules em fan pensar en les que va escriure una altra dona igualment intel·ligent i nutritiva, Mary Beard, molt abans de l’arribada de la plaga i l’alt preu que han pagat les residències de gent gran. En qualitat d’historiadora, Beard pronosticava que d’aquí uns quants centenars d’anys el tracte que dispensem a la gent gran al segle XXI es veurà com una gran taca en la cultura. “Una cosa així com els manicomis del segle XVIII. Hi haurà molts llibres i tesis doctorals sobre com i per què ho vam fer tan malament”, escrivia.

Envellir hauria de servir per veure’ns més íntimament i deixar de fingir amb nosaltres mateixos, però crec que torno a fer tard

No és agradable aturar-se cada deu minuts a sentir com et cruixen els genolls, malgrat que, com ironitzava la mateixa Beard, l’edat també porta beneficis: “No m’importa passar desapercebuda davant d’uns obrers”. A mi tampoc. Però em temo que la dificultat de veure’ns envellir ens impedeix projectar-nos en els que ens porten avantatge i ens converteix en éssers encara més vulnerables, com els petits canots de pescadors que lluiten contra el mar embravit moments abans de ser engolits per l’onada de Hokusai. Ells no la van veure venir; a nosaltres ens espanta tant que preferim no veure-la.

Com Rembrandt, la fotògrafa dels Estats Units Nancy Floyd es va proposar observar el seu propi procés d’envelliment. Va començar el 1982, quan tenia 25 anys. La idea era fer-se una fotografia cada dia, registrar la metamorfosi i l’impacte del temps al seu cos, de vegades sola asseguda en una cadira de la sala d’estar, a peu dret al porxo, envoltada d’amics o a l’hospital fent companyia a algun familiar. En algun moment es va cansar de la rutina diària, i es va saltar setmanes o, fins i tot, mesos sencers, però no va abandonar mai del tot un projecte a què ha dedicat quatre dècades i que ara acaba de veure la llum al llibre Weathering time. Envellir hauria de servir per veure’ns més íntimament i deixar de fingir amb nosaltres mateixos. Però crec que torno a arribar tard.