Joves apallissats

Next Generation: tot per als joves, però sense els joves. Fins i tot, m’atreviria a dir contra els joves. Aquest podria ser el resum de la política de reconstrucció i resiliència que ha tramès el Consell de Ministres a Brussel·les i en què se’ls omple la boca de tot el que es farà per deixar una societat millor a les futures generacions. Una cosa és la que es diu i una altra de molt diferent la que es fa. Les dades són inqüestionables. La taxa d’atur dels menors de 25 anys a Alemanya és del 6,1%, a Portugal del 21,6% i a Espanya del 39,6%, segons Eurostat.

Som el fanalet vermell d’Europa en un país on el fracàs escolar és un greu problema, germen de desigualtat i origen del malestar social que està condicionant la vida política i econòmica del país.

En vista d’això, la solució que es tracta de donar des del Govern de coalició d’esquerres és una reforma laboral que manté molt elevades les barreres d’entrada en el mercat de treball per no rebaixar les barreres de sortida.

No és una filosofia nova. S’arrossega des que el govern de Felipe González va plantejar el Pla d’Ocupació Juvenil el 1988, que va ser contestat pels sindicats amb la vaga general més important de la nostra democràcia. El 14 de desembre va ser un gran èxit sindical. Es va retirar el pla i no es va tornar a parlar de recuperar la figura de l’aprenent. El resultat el coneixem, no es

La reforma Escrivá de les pensions eludeix el repartiment intergeneracional del sacrifici

va donar resposta laboral al fracàs escolar, ni a la formació professional i des d’aleshores, ja fa 33 anys, les taxes d’atur juvenil són les més altes d’Europa. Els sindicats per la seva pròpia naturalesa són corporatius i defensen els seus afiliats. És a dir, els treballadors que estan instal·lats. La idea forta continua sent que calia evitar que les empreses contractessin els fills, amb menor salari, i acomiadessin els pares. Una cosa que és absolutament falsa.

Segons un informe de Fedea, els millennials són la generació més maltractada de la nostra democràcia. Van ser els perdedors de la crisi financera del 2008, quan es va recuperar l’economia van haver d’acceptar condicions salarials a la baixa, pauta que s’ha mantingut durant una dècada, i quan començaven a aixecar el cap se’ls castiga de nou amb la pandèmia i la crisi econòmica. El Banc d’Espanya ens ha advertit en un recent informe que aquesta generació atrapada entre dos focs està rebent un llegat econòmic molt allunyat de les bones paraules del pla Next Generation. Elevada temporalitat, hipotecats per un brutal deute públic que els deixem com a herència i la llosa d’una Seguretat Social amb un dèficit que els deixa poques expectatives de cobrar una pensió digna quan acabin de pagar la nostra i es jubilin. No podem passar per alt que els més grans de 65 anys són el grup que ha sortit més beneficiat de les dues crisis, segons un estudi de la UE. I, malgrat això, la reforma Escrivá de les pensions eludeix el repartiment intergeneracional del sacrifici, torna a donar l’esquena als joves i els deixa a ells tota la retallada. I a sobre pretenen que els estimin i els votin.