Deixem-ho per demà

Govern, oposició i agents socials es posarien fàcilment d’acord en les carpetes pendents que Espanya té des de fa uns quants anys i que no s’acaben d’abordar. El sistema de finançament autonòmic està caducat des del 2014 i no s’esperen novetats a curt termini; la reforma laboral està pendent que el PSOE i Unides Podem acostin les posicions, que han provocat més d’una topada; la millora del sistema de pensions viu d’esborranys i bones intencions, però també espera una proposta concreta, i la reforma fiscal està en mans d’un comitè d’experts. La notícia coneguda dimarts passat que la Comissió Europea no obligarà Espanya a escometre ara les necessàries transformacions tant en el terreny tributari com en el de les pensions ha estat rebuda amb entusiasme al Govern central, que espera que el país estigui en una situació econòmica més bona per abordar-les el 2022, quan ho ha fixat Brussel·les.

Però la sensació que es té des de fa uns quants anys és que els diferents governs no afronten de cara totes aquestes reformes estructurals i opten per l’estratègia del rugbi, és a dir, el xut a seguir. Deixem-ho per demà. Els problemes no es resolen, sinó que s’ajornen, però això no és una bona solució perquè lògicament el pas del temps encara els agreuja més. Hi podríem afegir altres camps fora de l’economia, com la necessària reforma de l’administració de Justícia, que continua pendent per la falta de consens entre els dos grans partits, o la del mercat elèctric, que també estava inclosa en el pacte entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. I a nivell polític, la gran assignatura pendent és la reforma territorial. No només per la situació de Catalunya, sinó pel malestar existent en moltes comunitats pel fenomen de l’Espanya buida o la competència fiscal que generen Madrid o el País Basc.

La pandèmia ha servit d’excusa per deixar molts d’aquests temes en un segon pla, però aquesta provisionalitat no pot durar gaire temps més. Tant de bo després de les eleccions regionals de Madrid el país pugui disposar d’un termini de dos anys sense urnes i s’estigui més pendent de governar que de les enquestes electorals.