ES EL MOMENTO DE CAMBIARTE

Els votants del Partit Unionista Democràtic (DUP) –i de l’unionisme nord-irlandès en general– són com l’aigua i l’oli, un còctel d’evangelistes presbiterians socialment ultraconservadors que interpreten la Bíblia literalment, per a qui l’avortament i l’homosexualitat són una aberració, i de joves liberals desinteressats per la religió, les ideologies i la política sectària, que s’han encoratjat sota el paraigua de la pau i el principal objectiu de la qual és viure el millor possible.

Fins i tot el millor bàrman del món tindria problemes per fer amb aquests elements un mojito, un whisky sour o un margarita mitjanament potables. Arlene Foster –que va trencar el sostre de vidre per ser la primera dona en liderar el DUP i presidir el govern autònom d’Irlanda del Nord– tampoc no ho ha aconseguit. El seu partit, que per començar no era el Titanic, ha xocat amb l’iceberg del Brexit, la creació d’una frontera teòrica al mar d’Irlanda, els controls duaners i problemes de subministraments a la província, i el temor protestant a què tot porta cap a la reunificació de l’illa.

Falta un any per a les pròximes eleccions a l’Assemblea de Stormont –on el DUP és el grup majoritari, però amb només un escó d’avantatge al Sinn Fein–, però s’ha escampat el pànic i Foster ha hagut de llançar-se del vaixell i pujar a una llanxa salvavides (plegarà de la política). Els votants ultres estan anant-se’n a un nou partit contrari als acords del Divendres Sant que es diu Veu Unionista Tradicional (TUV, liderat per Jim Allister), i els liberals estan trobant refugi al Partit de l’Aliança, no sectari i no confessional, l’únic de la província que està per sobre de la falla religiosa i cultural.

En el fons s’ha repetit la història. El 1998, el Partit Unionista de l’Ulster (UUP) de David Trimble (premi Nobel de la Pau) va firmar els acords del Divendres Sant, part dels seus seguidors es van sentir traïts per la creació d’un govern conjunt amb els republicans del Sinn Fein, i es van passar al DUP del reverend Ian Paisley, contrari a negociar amb els hereus de l’IRA i a acceptar qualsevol paper de Dublín en la gestió de la turbulenta província. L’UUP va quedar relegat a un paper secundari i el DUP va agafar el relleu. Però les necessitats de la realpolitik inevitablement moderen, i el reverend Paisley, antigament un troglodita, va acabar agafant el gust als pactes i fent-se fins i tot amic de Martin McGuinness, exdirigent de l’IRA. En públic feien el paperot i es tiraven els plats pel cap, en privat anaven de copes i mentrestant governaven junts (els acords del Divendres Sant exigeixen que sempre ha de ser en coalició, entre els partits catòlic i protestant més votats).

Paisley va passar els trastos a Peter Robinson, i Robinson a Foster, i el DUP va continuar com el partit majoritari d’Irlanda del Nord. Fins que va arribar el Brexit, i la seva ara dimitida líder va cometre l’enorme error de donar-li suport creient que així reforçava la monarquia i la Unió (en realitat ha passat el contrari), es va fiar de Johnson quan li va prometre que no hi hauria mai de la vida una frontera entre l’Ulster i la resta de la Gran Bretanya, i el va ajudar a carregar-se Theresa May. No és la primera persona, ni serà l’última, que el premier ha traït algu, però se n’ha adonat massa tard.

El candidat moderat a succeir Foster és Jeffrey Donaldson, un exdiputat de l’UUP que es va passar per conveniència política al DUP i es va oposar als acords de pau, però surfeja fins a cert punt l’onada de la modernitat i li manca el fanatisme religiós d’altres col·legues que enviarien a la foguera mares solteres, gais, lesbianes i trans (ara treuen foc pels queixals per l’aprovació a l’Assemblea d’una llei que prohibeix la “reeducació” dels homosexuals). Tanmateix, el favorit és Edwin Poots, actual ministre d’Agricultura, que vol fer saltar el protocol del Brexit que estableix els controls duaners (anatema per als lleialistes), i el primer que ha fet, per mostrar la seva hostilitat a la UE i a la reunificació de l’illa, és cancel·lar una reunió que tenia prevista amb el seu homònim irlandès.

La primera elecció de líder en la història del DUP (abans sempre va ser a dit) desestabilitzarà encara més la ja explosiva política de l’Ulster, escenari d’enfrontaments entre joves i policies en les últimes setmanes, que probablement es reprenguin quan comenci la temporada de marxes orangistes. La designació d’un ultra com Poots al capdavant del partit i de la província podria tenir conseqüències inesperades, com la caiguda del Govern (si es nega a cooperar amb els republicans), la suspensió una vegada més dels poders autonòmics i la gestió de la província des de Londres. O fins i tot anticipar unes eleccions que podria guanyar el Sinn Fein i accelerar així el procés de la reunificació. Qui succeeixi Foster al racó més pobre del Regne Unit no ho tindrà fàcil.

El Sinn Fein té només un escó menys que el DUP a l’Assemblea de Stormont i està a punt de fer el ‘sorpasso’