Biden a Madrid

Segons el llenguatge avui dominant a Madrid, el president nord-americà Joe Biden seria un comunista. Ningú no s’atrevirà a fer tal afirmació des de les tribunes de la capital d’Espanya perquè l’actitud reverencial davant els Estats Units és una de les constants de la dreta espanyola des que el president Eisenhower va salvar Franco amb la firma del tractat sobre les bases militars (1953) i va donar instruccions per donar suport, a través del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, al decisiu pla d’Estabilització del 1959.

Richard Nixon va tutelar el tardofranquisme –la seva aposta era una obertura molt gradual controlada per l’almirall Carrero Blanco –ielseu substitut, Gerald Ford , va donar llum verda al rei Joan Carles per accelerar la transició el 1976.

Va venir després el temps de l’OTAN. D’entrada, sí. Felipe González va evitar sempre enemistar-se amb Ronald Reagan, impulsor, juntament amb Margaret Thatcher, d’un concepte de societat que foradava la línia de flotació de la socialdemocràcia europea. José María Aznar es va fer íntim amic de George W. Bush al ranxo de Texas. José Luis Rodríguez Zapatero va tenir el seu moment de desafiament amb la retirada de les tropes de l’Iraq, però va acabar el mandat firmant l’ampliació de les bases de Morón i Rota, fonamentals per a la projecció de força dels Estats Units a la Mediterrània i el nord de l’Àfrica. Tot i que el seu punt fort no era la política internacional, Mariano Rajoy va cuidar el vincle i després de l’octubre català la Casa Blanca va dir, amb molta claredat, que donava suport a una “Espanya unida”. (Alguns ingenus van creure a Catalunya que l’administració Trump seria més ambigua.) Pedro Sánchez ,a qui li interessa la política internacional, sap que el gir estratègic que suposa el pla de reactivació econòmica que acaba de presentar el president Biden pot ser la salvació del seu mandat. (Mandat que pot complicar-se bastant dimarts vinent a Madrid.)

Quatre mesos després de l’assalt al Capitoli, els vents que venen d’Amèrica parlen un llenguatge nou que encara no disposa de traducció automàtica en el vesper electoral madrileny. Pujada d’impostos a l’1% més ric de la societat. Increment del salari mínim. Gran pla d’infraestructures. Una injecció de milions per reforçar la cohesió social d’un país greument dividit i posar la locomotora a tota velocitat després de l’epidèmia. Un impuls fenomenal amb la màquina d’imprimir dòlars. Supera això, Europa.

“L’esquerra està guanyant la batalla de les idees econòmiques”, titula el Financial Times. A Europa hi ha titulars que van més enllà –potser massa– i ja anuncien el final del neoliberalisme. No anem tan de pressa. Biden vol rellançar els Estats Units per disputar-li la batalla de l’hegemonia mundial a la Xina amb possibilitats de victòria. La segona part del programa s’exposarà al juny davant l’assemblea general de l’OTAN, reunida a Brussel·les. Despesa pública, més esforç fiscal i rigorosa disciplina atlàntica davant la Xina i Rússia. Aquest és el pla i s’ha de llegir sencer.

El nou vent d’Amèrica encara no ha arribat a Madrid –hi ha corrents d’aire que triguen una mica a travessar l’Atlàntic-, però ningú no escriurà, mentre fa una cerveseta, que Biden s’ha tornat comunista.

En el vocabulari Ayuso-Monasterio, el president dels Estats Units seria avui un comunista