Una gestió qüestionada per les morts

Madrid, la comunitat que ha fet bandera d’adoptar mesures més laxes, registra un 35% de les morts

Em confesso un addicte dels articles de Joaquín Luna. És molt clar de quin peu calço intel·lectualment. Em deixo seduir per la seva clarividència, que ha recuperat brots de brillantor en els seus textos escrits des de Madrid. No és fer la gara-gara, simple descripció.

Una de les persones entrevistades per a la seva crònica d’ahir li va declarar, davant de la sepultura d’Eduardo Dato al Panteó dels Homes Il·lustres a Madrid, que a Espanya es discuteix de tot. “Tot és polèmic”. Ho deia davant de la tomba del que va ser president del Consell de Ministres que va permetre la constitució de la Mancomunitat d’Enric Prat de la Riba alhora que va castigar amb duresa, sota l’empara de l’empresariat català de l’època, les revoltes d’aquella Barcelona de principis del XX.

Aquestes dues situacions de la història de Catalunya han passat a les biblioteques com a instantànies molt contràries a les seves conseqüències en la societat catalana, encara que fossin impulsades pel mateix home enterrat entre els il·lustres.

Les aromes polítiques que arriben des de Madrid també estan distorsionades als extrems. Sempre els maleïts extrems que semblen fer avançar, encara que sigui en va. Forces extremes en contra que posicionen tot en un punt mort. El no-res.

Costa visualitzar Pablo Iglesias

com aquesta extrema esquerra controlada des de Veneçuela per Nicolás Maduro, així com Rocío Monasterio convertida en deïtat del feixisme més atroç. Doncs deu ser que no. Ni una cosa ni l’altra.

Tots dos juguen en territoris no trobats i el personal, diguem votant, que no té res a veure amb les estructures i les seves maquinàries polítiques, es deixa bressolar segons l’estil. Per exemple: la immigració és un perill o la banca ha de ser nacionalitzada.

Desconec per què l’entrevistat anònim del cronista Luna es trobava davant del panteó d’aquest home il·lustre. Però en el seu comentari està la qüestió. Aquí discutim per tot. Polemitzar està ben vist sense entrar en les raons. Que estaria molt bé.

L’exercici interessant de la societat, no del polític, ni del politòleg, seria entendre la decisió del vot de cada un dels ciutadans, en aquest cas madrilenys. És que tots els votants de Vox són uns feixistes? Doncs jo no acabo de trobar-los als carrers de Madrid. Algú n’hi deu haver, esclar. O és que tots els votants de Podem són uns rojos recalcitrants? Doncs tampoc els visualitzo. Potser existeixen.

Si no hi ha feixistes i no hi ha rojos malvats, ¿no deu ser que, segons els paràmetres de les solucions que aportin cada un, el votant s’acosta segons afinitats al líder? El de sempre. I això, en democràcia, és un valor.

No hi ha votant que es consideri extremista a si mateix. Sí, amb idees clares relacionades amb les decisions, sigui nacionalitzar les farmacèutiques o expulsar tots els immigrants. La incògnita fonamental es troba en la resta. Com sent majoria les persones cabals que entenen que res no és fàcil i tot està ple de grisos permeten que siguin els extrems els que es converteixin en amos de l’escenografia i el seu guió.

Aquí discutim per tot: polemitzar està ben vist sense entrar en les raons, que estaria molt bé