La revisió de la Carta Municipal

La Carta Municipal va ser un anhel primerenc de la Barcelona democràtica. El va formular l’alcalde Narcís Serra al cap de poc d’empunyar el bastó de comandament, però va caldre esperar fins al 1997 per aconseguir la unanimitat dels grups municipals, fins a finals del 1998 perquè el Parlament de Catalunya l’aprovés i li donés rang de llei, fins a principis del 1999 perquè es publiqués al DOGC i fins al 2005, quan era alcalde Joan Clos, perquè el Congrés dels Diputats concedís el vistiplau. Aquest camí tan llarg dona fe de les diverses reticències que va haver de superar la norma bàsica i específica de l’ordenament jurídic local barceloní. També de la tenacitat que van demostrar els seus impulsors, i en particular l’alcalde Pasqual Maragall, que va prodigar esforços fins a veure el seu propòsit satisfet. Tan sols les ciutats de Madrid i Barcelona disposen a Espanya de règims legals especials.

Com s’indica en el preàmbul de la llei aprovada el 1998, “Barcelona, capital de Catalunya, ha estat sempre un símbol de llibertat i progrés... de convivència feta en la pluralitat i la diversitat, que ha projectat al món la capacitat d’iniciativa, la vocació de modernitat i el compromís solidari”. Aquests trets, igual com les grans dimensions de l’urbs o de la seva regió metropolitana i els desafiaments globals a què s’enfronten, aconsellaven millorar la capacitat d’autogovern barcelonina,

El Consistori vol posar al dia una norma que topa amb resistències i a més està infradesenvolupada

sempre a la recerca de la gestió més eficaç possible.

Pels mateixos motius que van propiciar la redacció i entrada en vigor de la Carta Municipal, aquest instrument s’ha anat adequant als canvis que porten els nous temps. Ja se’n va emprendre una modificació el 2006. I ara l’Ajuntament n’està considerant una altra. S’havia d’haver preparat en el decurs de l’any passat, però la pandèmia, que tantes coses va aturar, també va ajornar aquest assumpte. Ara ja està en preparació l’estratègia de revisió de la Carta Municipal, i és desig del Consistori celebrar, abans que s’acabi l’any, trobades per decidir l’abast que ha de tenir.

La realitat evoluciona ara a una velocitat molt superior a la de decennis anteriors. La necessitat d’adequar la normativa a aquests canvis és peremptòria. A més a més, des del Consistori s’ha comprovat amb més freqüència de la desitjable que des d’instàncies polítiques diverses, i també judicials, s’obstaculitza sovint l’execució de la Carta Municipal, que es veu postergada davant d’altres lleis, quan no infradesenvolupada.

Vet aquí dos motius que abonen la pertinència d’aquest pla municipal que passa per fortificar la Carta Municipal i donarli el màxim sentit i autonomia com a instrument rector de la realitat ciutadana. És comprensible que altres institucions es mostrin geloses de les seves competències. Però encara ho és més que Barcelona vulgui optimitzar el servei als ciutadans.