Em vaig sorprendre a l’autobús

Vaig pujar i em vaig asseure davant d’un senyor gran que estava llegint Com guanyar amics i influir sobre les persones. Era el best-seller de Dale Carnegie publicat el 1936, i que va fer furor aquí a mitjans del segle XX. El llibre es veia desgastat, d’una edició antiga, i el que em va sorprendre, potser inadequadament, va ser que a la seva edat volgués aprendre com fer amics i, a més, com influir en la gent. Això és cosa de joves, no? Si encara no havia fet amics, o no en tenia suficients, si necessitava influir al seu voltant, mala cosa.

Jo vaig llegir aquest llibre de joveneta, en ocasió que el meu pare, que era comercial, se’l va comprar considerant que li seria útil per a la feina. A mi també em va servir, per ajudar a treure’m de sobre la timidesa. Transcorregut el temps, si faig memòria resulta que només recordo tres ensenyances de Carnegie: si vols mel, no donis puntades de peu al rusc; repeteix sovint el nom de la persona amb qui parles, això és el que més li agrada, sentir el seu nom; dona sempre les gràcies pel que fan per tu.

L’exemple amb què il·lustrava aquesta darrera premissa també el tinc present. Una grangera es cuidava del marit i els fills, els quals, en seure a taula cada dia al tornar del camp, hi trobaven saboroses viandes. Així un dia i un altre, fins que la dona els va servir el pinso que donava als porcs. Les exclamacions van ser escandaloses, plenes d’indignació. I la dona va dir: “Com que no m’heu dit mai que el menjar era bo, he pensat que tant us feia”.

Vaig baixar de l’autobús i el bon senyor continuava submergit en la lectura. Qui soc jo per opinar sobre ell? D’altra banda, potser no feia altra cosa que rememorar el seu temps de joventut, quan es busquen amics, i potser es desitja ser líder.