La bronca madrilenya

Sorprèn que, amb la campanya per a les eleccions del proper 4 de maig a la Comunitat de Madrid, alguns hagin descobert que Vox és una amenaça per a la democràcia. Ara s’adonen que l’extrema dreta és extrema dreta, malgrat que sempre s’han reivindicat com els autèntics legataris de l’herència del franquisme, que ara s’aprofiten de les regles de la democràcia i de les institucions per tractar d’imposar una visió identitària, autoritària i reduccionista de la societat, assenyalant una llista interminable d’enemics del poble.

N’hi ha prou amb imaginar com seria la nostra societat si el programa polític de Vox es portés a la pràctica. Llegint les seves propostes, no cal ser un expert constitucionalista ni un agut economista per adonar-se que estem davant d’un projecte populista de dimensions còsmiques, amb missatges dirigits a regirar les baixes passions i a regalar les orelles dels votants amb cartes als Reis d’Orient i solucions màgiques on tot sembla possible.

En altres paraules, el programa polític de Vox és frontalment contrari a la Constitució que tant diuen defensar –potser per això proposen suprimir el Tribunal Constitucional– i és econòmicament irrealitzable. A l’Espanya de Vox no existirien les comunitats autònomes, es recentralitzarien tots els serveis, es deportaria els immigrants, s’eliminaria la sanitat universal, es tancaria l’espai Schengen, se seguiria negant l’emergència climàtica i es combatria la igualtat entre dones i homes. I, a més, una ganga: hi hauria diners per a tot i al mateix temps s’abaixarien o se suprimirien bona part dels impostos.

A diferència del que passava amb Ciutadans, que mai no ha tingut una ubicació ideològica clara, però que sí que va saber connectar amb determinats estats d’ànim conjunturals, Vox sí que aspira a representar un espai polític que existeix i que té referents a Europa i a altres llocs del món. El Front Nacional de Le Pen o l’expresident dels Estats Units Donald Trump en són dos exemples. Des de l’antipolítica, amanida amb dosis extremes de demagògia, s’aprofiten de la democràcia per transitar cap a règims autoritaris i de pensament únic.

L’aparició de Vox es va percebre com un fenomen marginal i, en certa manera, inofensiu; una mena de vot protesta. Però avui és el tercer grup parlamentari al Congrés dels Diputats i està més a prop de ser el segon que de ser el quart. Fins i tot, en el mercadeig de la política hi ha qui ha intentat aprofitar-se’n perquè la polarització amb l’antagonista és un recurs polític de manual quan es tracta de mobilitzar l’electorat propi. Sense la fortalesa electoral de Vox, que divideix el vot de la dreta, per al PSOE és molt més complicat guanyar el Partit Popular, ser la força més votada i optar a presidir el govern. Potser per això, fa només tres mesos, el president Pedro Sánchez va elogiar en seu parlamentària el líder de Vox pel seu sentit d’Estat, contraposant-lo al del cap de files dels populars.

Ja s’ha escrit que per desemmascarar l’extrema dreta no hi ha un manual d’instruccions. I el que és segur és que no hi ha una única manera eficaç. La resposta és més complexa que decidir entre plantarlos cara per rebatre les seves mentides o ignorar-los per no amplificar el seu missatge. Contra algú que està disposat a mentir, manipular i a saltar-se les mínimes regles de la cortesia política hi ha poc marge de maniobra. Tot serà utilitzat per situar-se en una posició de víctima per fer èmfasi en el fet que es volen silenciar les seves veritats.

La millor manera de combatre els populismes, també els d’extrema dreta, és parlant clar a la gent, explicar-li que davant de problemes complexos no sol haver-hi solucions fàcils, i fins i tot cal reconèixer que no es té solució per a tot. L’antipolítica es combat amb bona política, mirant els problemes de cara i generant confiança. El regateig curt i les polèmiques d’aparador només serveixen perquè molts ciutadans confirmin la seva percepció, alimentada pels populismes, que la política i els polítics són més part del problema que de la solució. Encara que no estigui de moda dir-ho, governar bé i tenir projectes de futur té el seu premi, i això ho saben molt bé, per exemple, els alcaldes.

La campanya de les eleccions madrilenyes ha estat un exemple de mala política. Ha presentat una societat enfrontada, la de les dues Espanyes, basada en la crispació i l’odi a l’adversari. Uns animen a votar al crit de “Comunisme o llibertat!” i els altres amb “Democràcia o feixisme!”. Per descomptat que no cal posar a tothom en el mateix sac, perquè hi ha qui ha lluitat per la democràcia i n’hi ha que se n’aprofiten, però el balanç és un espectacle lamentable.

Tot indica que el resultat serà renyit i que el “miracle madrileny” d’Ayuso de gestionar la pandèmia pagant el preu de sumar més morts tindrà la seva recompensa en vots. Dimarts que ve veurem si els madrilenys opten per tornar al camí de la política o salten al buit de l’antipolítica, de bracet de Vox.

Uns animen a votar al crit de “Comunisme o llibertat!” i els altres clamen “Democràcia o feixisme!”

JESÚS HELLÍN / EP