Bufen aires nous

Les pires funeràries en ple carrer que ens arriben de l’Índia han sacsejat la consciència internacional. El coronavirus no coneix fronteres ni ideologies ni països pobres o rics. No s’atura amb discursos, amb tuits o amb demagògia partidària, sinó amb la vacuna. Els cent dies de la presidència de Joe Biden són insuficients per fer un balanç del mandat, però sí que ofereixen clars indicis que la política i el tarannà dels quatre anys de Trump han canviat radicalment. La millor manera de ser fort i respectat és que els altres també millorin.

La prioritat era vacunar massivament la població i a hores d’ara més de la meitat d’adults han rebut una o dues dosis. El nombre d’infectats i morts s’ha reduït substancialment malgrat que més d’un 20 per cent d’americans rebutgen vacunar-se o no ho faran si no se’ls obliga legalment.

La política d’expansió econòmica recorrent als criteris keynesians d’inversió pública està donant els primers resultats. F.D. Roosevelt ha pres la iniciativa en contra dels criteris impulsats pel conservadorisme de Reagan. Aquell liberalisme sense fre ni mesura

La pandèmia està generant noves vies econòmiques i socials per combatre la crisi

potser s’ha acabat. Aquest canvi de paradigma l’ha fet un president de 78 anys, sense soroll i sense discussions inútils amb la premsa com solia fer l’inefable Donald Trump.

Tan important com afrontar els reptes interns és l’abandonament de l’“Amèrica primer” trumpista i restablir la política d’aliances i de seguretat col·lectiva que va permetre l’hegemonia dels Estats Units i d’Occident els últims cent anys. Biden apujarà impostos per mitigar les desigualtats, però només a aquells ciutadans que percebin més de 400.000 dòlars a l’any.

Davant la tragèdia que viu l’Índia ha anunciat que produirà un arsenal de vacunes perquè arribin a tot el món. O ens salvem tots o no se salva ningú. Aquesta actitud és compartida per la UE, que ha recorregut a polítiques keynesianes per sortir de la greu crisi.

Penso que el més intel·ligent per tornar la confiança en la gestió pública és detectar la direcció dels vents que bufen a Washington i a les principals capitals europees. El discurs no es pot cenyir a qui ha pagat la decoració del pis de Boris Johnson, al “viure a la madrilenya” de Díaz Ayuso o a les anomenades cimeres de Lledoners per repartir-se càrrecs, funcions i prebendes en el probable futur govern de Catalunya, dos mesos i mig després de la celebració d’eleccions. Més serietat i menys gestualitat simbòlica. Menys populisme i més responsabilitat i més atenció als vents que bufen per construir una societat més equitativa. La política és necessària, però ha de ser més útil.