La Vanguardia (Català-1ª edició)
La discapacitat intel·lectual, una llosa per trobar feina
La covid agreuja la situació d’un col·lectiu ja molt castigat
La discapacitat intel·lectual suposa una llosa feixuga per accedir al món laboral. Ho denuncia un informe de dos doctors en Dret i professors de la Universitat Autònoma de Barcelona, Ricardo Esteban Legarreta i Carolina Gala Durán. Una dada avala les dificultats d’aquestes persones a l’hora de trobar feina, un luxe només a l’abast d’una de cada cinc persones del col·lectiu.
Si el cop de porta de les empreses és un greu trastorn per al desenvolupament de qualsevol persona, encara més en el cas dels qui tenen algun tipus de discapacitat intel·lectual. La inactivitat laboral de candidats aptes per a determinades feines, com demostren nombrosos exemples, es tradueix en “un dur obstacle per tenir una vida autònoma”.
Dincat, la principal representant del sector a Catalunya, agrupa unes 300 entitats socials i representa 40.000 persones amb discapacitat intel·lectual. Aquesta confederació d’associacions ha rescatat dades de l’Institut Nacional d’Estadística del 2019 per posar xifres al drama. La taxa d’ocupació del col·lectiu era llavors d’un 20,4%, mentre que el de les persones sense discapacitat era de gairebé un 70%.
Quatre de cada cinc integrants del grup no treballen. I els seus companys més afortunats han d’afrontar la bretxa salarial. El seu salari equivaldria a un 82,9% del que cobraria un altre al seu lloc. I aquesta era la radiografia anterior a la crisi suscitada per la covid, que ho ha espatllat tot una mica més. Prop d’un 10% dels associats de Dincat amb feina en empreses ordinàries han deixat de treballar durant l’últim any.
“Hem de millorar el model actual d’inserció laboral”, admet Carles Campuzano, director de
Dincat. “És necessari –afegeix– avançar per garantir el dret a la feina de tothom. Per això s’han d’incrementar significativament les oportunitats de totes les persones amb discapacitat intel·lectual que vulguin treballar”.
No és una qüestió de filantropia o d’altruisme. I molt menys de caritat. Són drets, reconeguts fins i tot per una convenció de les Nacions Unides. Els professors Esteban Legarreta i Gala Duran conclouen que la discapacitat és un factor que agreuja “l’exclusió laboral i, per extensió, l’exclusió social dels qui la pateixen i de les seves famílies”.
El seu informe ha cristal·litzat en 50 propostes de Dincat perquè aquests drets no siguin paper mullat. Un món més inclusiu, diu, exigeix mesures de discriminació positiva i reforçar la compatibilitat entre ajuts socials i feina remunerada. I més compromís de la societat.