La set de l’amor

Per Sant Jordi em vaig regalar els dietaris de l’actor Richard Burton d’entre 1965 i 1971. Són 570 pàgines de literatura cinèfila i xafardera publicats per l’editorial francesa Séguier. Em va semblar un autoregal prou esnob per un dia en què conflueixen el respecte pels llibres i l’amor en les seves varietats més simbòliques. La idea inicial era subratllar totes les referències a la ingesta d’alcohol i comptabilitzar les borratxeres i les ressaques com si fossin les estadístiques d’una disciplina olímpica. Però de seguida vaig desistir perquè vaig ser abduït per una prosa que, amb un criteri arbitrari, donava importància a coses aparentment insubstancials i passava de puntetes per moments venerats per la cinefília i per la premsa sensacionalista.

Els anys del dietari corresponen a un dels matrimonis turbulents amb Elizabeth Taylor, que aleshores era una actriu amb uns nivells de fama que multipliquen els actuals. Dic “un dels matrimonis” perquè es van casar dues vegades (entre ells) i, per coherència, també es van divorciar dues vegades. La presència de Taylor als dietaris és permanent i inspira en Burton manifestacions d’amor feroç (“M’agradaria conèixer-la prou per dir-li fins a quin punt viure amb ella és excitant”) i referències prosaiques a malalties i règims intermitents i, per descomptat, a borratxeres i baralles com les que, a través de la ficció, recreen a Qui té por de Virginia Woolf? És una pel·lícula perillosa: si hi ensopegues a la televisió, sucumbeixes a l’energia destructiva que desprèn.

Burton defineix la promoció de pel·lícules com un intercanvi estèril de preguntes i respostes estúpides

Els dietaris de Burton no tenen el nivell de la pel·lícula. Li agrada parlar de rodatges i de com acumula contractes milionaris, com viu d’hotel de luxe en hotel de luxe i dilapida fortunes amb la temeritat d’algú que té problemes per controlar la set. També hi ha referències a una estada a Espanya en què manifesta una ràbia hepàtica contra el franquisme en general i, en particular, contra la Guàrdia Civil. I cada vegada que parla de la promoció de les pel·lícules, repeteix que tot s’acaba reduint a un intercanvi de preguntes i respostes estúpides.

L’obra teatral, radiofònica, televisiva i cinematogràfica de Burton és tan monumental com la seva set. En la tria de papers, els seus interessos sovint són més literaris que cinematogràfics i també depenen del respecte que li puguin inspirar tòtems històrics com Churchill, Trotski o Tito. De fet, un dels millors moments del llibre és quan explica uns dies amb el matrimoni Tito. Acompanyat d’Elizabeth Taylor, surten a navegar i competeixen a veure qui dels quatre beu més whisky (naturalment, guanya Tito). I a Sarajevo, en una de les entrevistes que li van fer, quan el periodista va voler burxar-lo per extreure-li un titular propagandístic favorable al socialisme, Burton va dir que l’únic isme que respectava era l’Elizabethisme. Això és amor i la resta són punyetes.