La Vanguardia (Català-1ª edició)
“‘Puta’ és l’insult que totes les dones hem rebut alguna vegada”
Zahara, presenta ‘Puta’, un àlbum explícit i autobiogràfic
Acomençaments d’any, Zahara (Úbeda, 1983) va revolucionar el panorama musical espanyol amb l’estrena de Merichane, un single que denunciava l’assetjament escolar i les agressions masclistes que havia patit des que era petita, i també la seva mala experiència en la indústria musical. Ara, tres mesos i quatre senzills després, torna amb la publicació de Puta , el seu nou àlbum amb el seu propi segell (G.O.Z.Z. Records).
Per què Puta? Tenia clar que volia fer un disc sobre dones i, per mi, Puta era el títol perfecte. Volia tenir l’insult que totes hem rebut alguna vegada i fer-nos-el nostre. Alhora, volia que només de llegir el títol ja se sentís la incomoditat amb què hem de viure.
Tot i això, ha acabat explicant la seva història. Sí. El confinament va fer que els plans canviessin, i vaig acabar explicant la meva pròpia història. Si no és el meu àlbum més íntim i personal, és el més autobiogràfic, directe i explícit.
No deu pas haver estat fàcil... No... El treball terapèutic ha estat fonamental per elaborar el disc. Quan va començar el confinament vaig sentir rebuig per la música i sentia síndrome d’abstinència per la falta de concerts. Va ser gràcies a la teràpia que vaig començar a posar les coses al seu lloc, a compondre de nou. La música és una necessitat vital en mi per sentir. Però estava tan enfonsada que només sortien temes a què no m’havia enfrontat mai, que tenia enquistats. Al final, les cançons van acabar formant part de la teràpia, i al revés.
Així doncs, ha estat un procés guaridor?
UNA ZAHARA SENSE JUDICIS “Abans em preocupava no adequar-me a la meva imatge; ara ho deixo anar tot”
Sí, Puta s’ha convertit en un procés d’alliberament per a mi. És bestial el poder de la música i com transforma els fets dramàtics en una cosa amb què es pot lluitar d’una altra manera. Ara soc capaç de somriure quan sento la paraula Merichane, per exemple.
Qui és la Merichane?
Quan tenia 12 anys, Merichane era el més terrible que em podien dir. Era la prostituta del meu poble. Merichane i totes les seves variacions m’han anat acompanyant durant anys, i han arribat a afectar les meves relacions personals.
Què li diria a aquella nena? Crec que l’acompanyaria i li diria: “Tu ets la Merichane? Jo també. No passa res. Que ens diguin com vulguin”.
No es jutja. Tampoc no ho fa en els seus temes, oi?
És cert. Abans, quan componia, em preocupava molestar, ofendre o no adequar-me a la imatge que s’havien fet de mi. Però ara necessitava afrontar el que sento jo i deixar-ho anar tot.
Així és com sorgeix Dolores?
Sí. Sempre havia volgut cantar copla, però no trobava mai el moment per encaixar-ho en la meva carrera. El meu productor em va animar a fer-ho, i així va sorgir. Ell no tenia ni idea del gènere, i li vaig demanar que continués sent així. I per això m’encanta Dolores, perquè neix de la llibertat de crear. La seva harmonia no deixa de ser coplera, malgrat que té una atmosfera de música electrònica.
Veurem aquesta llibertat en el directe? I tant que sí. Estic obsessionada a portar aquest disc al directe. Serà una pena que la gent estigui asseguda, però des d’aquí aprofito per dir als meus seguidors que vagin escalfant espatlles i maneres de ballar amb la part de dalt del cos.