Quin gran escultor va transportar les seves obres en sis capses de llumins?

El 1939, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, va començar a fer figures de memòria. Però cada vegada que intentava crear la imatge d’algú que havia conegut o havia vist alguna vegada, l’escultura se li encongia sota els dits fins a quedar reduïda a la mida d’una agulla. Molt a pesar seu, les figures s’empetitien i es consumien, com a la vida. Quan el 1946 va abandonar l’habitació de l’Hôtel de Rive de Ginebra –el seu estudi i refugi durant la contesa–, i va agafar un tren nocturn per tornar a París, en va tenir prou amb sis capses de llumins per transportar la producció d’aquells anys.

“Per al meu terror, les meves escultures s’han començat a reduir. Es tracta d’una catàstrofe esfereïdora”, va confessar rendit. Les dimensions d’aquells éssers lil·liputencs a punt d’esvair-se li repugnaven. Estava furiós: havia perdut el control sobre la seva pròpia obra. “Només el minúscul pensava que s’hi assemblava. Ho vaig entendre més tard: no es veu una persona en conjunt fins que te n’allunyes i la figura es torna minúscula”.

Alberto Giacometti torna al París alliberat amb Anette Arm, la noia de la Creu Roja que havia conegut a Suïssa i amb qui compartirà la seva vida. Es torna a instal·lar al seu taller claustrofòbic d’Hippolyte Maindron, de 23 metres quadrats, sense calefacció i amb goteres, “un abocador”, en paraules del seu biògraf, James Lord, a la cura del qual havia quedat el seu germà Diego. El cubicle