La Vanguardia (Català-1ª edició)
Superlliga: la revenja
Joan Josep Pallàs
Hi ha un afany creixent a menysprear el factor sorpresa del futbol, quan sempre n’ha estat el principal motor. No n’aprenem. L’atmosfera triomfalista que es genera al voltant dels equips grans davant aquesta mena de partits guanyats per endavant és una invitació inconscient cap a la trompada. Arriba un moment que el rival sembla que no existeix pas. Però existeix. Existeix el Granada, capaç d’arrencar-li un tros de Lliga al Barça al Camp Nou, com existeixen el Getafe i el Betis, que van arrabassar quatre punts al Madrid en una setmana, i existeix, esclar, l’Athletic Club, que va esborrar l’Atlètic a San Mamés fa quatre dies. Hi ha un missatge implícit en tot plegat, més oportú que oportunista per molt que sàpiga greu: el futbol sempre ha admès les insubmissions. Què tenen en comú el Granada, el Getafe, el Betis o l’Athletic? La Superlliga, projecte sorgit d’un matusser espasme tan superb com aristocràtic, no vol saber-ne res, de tots ells, considerats un submon útil fins ara però que ja fa nosa. La revenja dels menystinguts, fins que arribi el moment inevitable de la seva desintegració (arribarà la Superlliga, un dia arribarà), serà el seu objectiu en la vida d’ara endavant. El Granada havia visitat el Barça, entre l’estadi de les Corts i el Camp Nou, 26 vegades, 24 a la Lliga i dues a la Copa. El seu balanç era de 26 derrotes. Fins ahir, dia que va sumar la primera victòria. “Maleïts rosegadors”, pensen els emperadors, reclinats al sofà. “Però si només han xutat dues vegades”. El futbol és així, com se n’han pogut oblidar?
Quin va ser el pecat dels de Koeman ahir al vespre? Doncs segurament contaminar-se d’aquest tipus d’inèrcies ambientals, tan perilloses. La primera part va ser decent, però la segona va ser un exercici d’indolència que fa de mal justificar. Els gols del Granada i l’expulsió de Koeman per haver dit “quin personatge” al quart àrbitre (el llindar de l’insult té una nova frontera) van bloquejar un equip que no ho estava fent malament fins aleshores. Va sorprendre precisament per això la desesperant incapacitat per crear res de profit en l’última mitja hora, atacats els jugadors blaugrana per un cop en la seva memòria i per una falta d’organització clamorosa: les bandes reclamaven que algú passés per allà, però ningú no hi va aprofundir. Dest, que ho sol fer bé, no va jugar, i Dembélé no es retroba ara que començàvem a localitzar-lo i a trobar-li la gràcia. La línia defensiva va fer la resta. Ter Stegen, Sergi Roberto, Piqué, Umtiti i Alba. Tots cinc van estar tous, sense excepció.
Ara arribaran les lectures catastrofistes, fetes des de l’estómac, més properes a l’aficionat amb dret a emprenyar-se (només faltaria, un any i escaig sense entrar al camp) que a la cada vegada més injuriada visió panoràmica de les coses. De sobte Koeman no servirà. La final de Copa, extraordinària, s’enterrarà tret de nova victòria. La puntuació del 2021 i l’aposta pel planter, també. Aristòcrates i consentits.
Granada, Getafe, Betis, Athletic... Prossegueix la insubmissió dels menystinguts