La Vanguardia (Català-1ª edició)
Jugar, competir i guanyar
Quan un practica esport des de petit, en la mesura que hi ha certa evolució, va veient que les perspectives canvien. Un comença per jugar per passar-s’ho bé. En el meu cas van ser el futbol i una mica de tennis. I m’imagino que aquella sensació d’arribar a coordinar l’espaitemps amb una pilota que es mou a certa velocitat i amb un rival que s’acosta em devia seduir.
Després van arribar les combinacions amb els meus companys, intuir el que farà l’altre o saber transmetre-li el que vols tu. Una infinitat de sensacions que quan aconsegueixen el seu propòsit fan fluir la dopamina pel cervell.
Però en aquesta societat i com a animals que busquem la supervivència, apareix una altra necessitat, que és competir. Ser millor que el rival. I en esports d’equip encara és més important, perquè fins i tot estant en una situació una mica precària, la resta de companys et pot permetre aconseguir l’objectiu. Competir ve a ser el sinònim més clar de superar-se a un mateix i això és realment un gran plaer. Perquè pots arribar a competir sent inferior.
I durant aquest procés arribes, en la mesura que tens nivell, a la necessitat més absoluta i més complexa que és obsessionar-te per la victòria, és a dir, per guanyar. I això ja és molt més complicat. Perquè als passos anteriors, amb certes qualitats físiques i respostes neuromusculars, tots hi podem arribar. Fins i tot podem sentir-les tenint un nivell baix perquè no deixa de ser una sensació. I les sensacions són realitats que genera el nostre propi cervell. Però guanyar no, guanyar no ve determinat pel cervell. Existeix un valor numèric que demostra que has guanyat o que no has guanyat. Aquí no valen les històries mentals.
I per guanyar i sobretot per aconseguir guanyar sempre, cal ser d’una pasta especial. Cal tenir tant una ment molt forta com una ambició a prova de tot. Si no que ho diguin a Tsitsipàs i que li preguntin què li va passar pel cap quan un veterà com Nadal el va superar al Trofeu Godó el cap de setmana passat.
Això és el que vaig pensar quan Guardiola va fitxar pel Manchester City. Que jugarien bé? Jo n’estava convençut. Que la gent al·lucinaria amb els seus mètodes i filosofia de treball? També ho tenia clar. Que el City es convertiria en un club guanyador a Europa? Doncs tenia molts dubtes i per això vaig pensar que aquest era un gran repte per a Guardiola. Per molts diners que li posessin damunt la taula. Perquè al final les entitats són el mateix que els éssers humans i tenen una energia que els permet ser guanyadors o no. Ben aviat veurem si Pep ha aconseguit la seva missió.
Ben aviat veurem si Pep Guardiola ha aconseguit arribar a la seva missió al City