Finalment, canvi de cicle?

El vent de la vacunació infla les veles de l’economia i, els últims dies, amb acceleració creixent: sembla que estem arribant al final del xoc de la covid i s’anuncien bones noves per al proper estiu. Només tinc un però: veient com està tota la vall de l’Ebre, amb Aragó, La Rioja, Navarra i el País Basc amb intensa pressió hospitalària i a les seves ucis, tinc els meus dubtes sobre que la decisió de la Conselleria de Sanitat relaxant les mesures de contenció no anticipi pròxims retrocessos. En el tobogan d’aquest últim any, sempre m’ha semblat un error cedir a les pressions de certs lobbies econòmics, permetre més interacció social i, amb això, hipotecar el futur. Ja ens va passar l’estiu passat, quan el nostre comportament va tirar per terra el que podria haver estat una campanya turística millor del que va ser.

En tot cas, si no cometem errors, sí que sembla que estem ja entrant en el camí de la desitjada recuperació. I l’EPA del primer trimestre confirma aquesta percepció: caiguda anual del 2,4% de l’ocupació (-475.000 ocupats), una pèrdua elevada encara, però que no pot ocultar la seva desacceleració des de l’estiu passat (retrocessos anuals en el tercer i quart trimestres del 2020 del -3,5% i -3,1%, respectivament).

A les vacunes cal sumar-hi l’incontenible desig de recuperar parcel·les de normalitat, com va mostrar Sant Jordi, a Barcelona i a tot Catalunya. Ara cal recordar els animal spirits de Keynes, perquè aquesta avidesa per recuperar la nostra vida anterior anticipa una forta empenta de la despesa,

L’avidesa per recuperar la nostra vida anterior anticipa una forta empenta de la despesa

com ja vam veure en els primers compassos de recuperació després de la crisi financera. Llavors, la demanda de béns durables va créixer amb força i ara hauria de sumar-se a aquesta la d’altres serveis (restauració, turisme i viatges i entreteniment, particularment). A més, la taxa d’estalvi familiar continua en màxims històrics, en l’entorn del 10% del PIB, i aquests recursos, acumulats en forma de dipòsits, haurien de finançar sense problemes l’augment de la despesa.

A l’anterior sumeu-hi l’eufòria que transmeten els governs pels ajuts de la UE. El discurs de Draghi, anunciant els miracles que l’arribada dels pans i els peixos farà a Itàlia, em sembla mancat de realitat respecte de l’impacte d’aquests fons. I un plantejament similar s’ofereix a Espanya. Però siguin quins siguin els efectes a llarg termini, en el curt segur que milloraran la confiança i incentivaran la demanda. I des de les administracions públiques, afegiuhi que la Comissió posposa fins al 2022 començar a parlar de retallades.

Tot pot empitjorar, és cert. Però si, per una vegada, ens comportem com caldria, no seria estrany que els tambors d’eleccions generals acabin convertint-se en realitat tard o d’hora. En particular, si les reformes que la UE ens exigeix es posterguen més enllà del 2021. En tot cas, amb eleccions o sense, benvinguts, per fi, al principi del final del malson pandèmic.