La Vanguardia (Català-1ª edició)
Esfondrament del mite Bin Laden
No és clar qui controla ara l’hidra escapçada d’Al-Qaida
Ningú no troba a faltar qui va ser el terrorista més buscat del món. Deu anys després de la sonada eliminació d’Ossama bin Laden, l’organització que va fundar s’arrossega com un titella sense cap. La mercaderia rancorosa d’Al-Qaida, inadaptada al segle XXI en fons i forma, ha envellit tan de pressa com el seu successor, l’egipci Aiman al-Zawahiri, ja septuagenari i que alguns donen per mort.
Els joves que, fa justament deu anys, omplien els carrers àrabs exigint democràcia, ja eren a anys llum d’aquests dos gihadistes d’alt llinatge, així com de les seves propostes salafistes de retorn a l’edat mitjana.
Tot i això, la llum de l’esperança no va trigar a ser apagada, en un país rere l’altre, excepte a Tunísia. Mentrestant, el buit que anava deixant Al-Qaida entre els eixelebrats l’anava ocupant l’Estat Islàmic (EI).
Un gihadisme natiu digital que no postergava el califat per al final dels temps sinó que prometia una imitació palpable, que va resultar sinistra, entre els cràters d’una Síria i l’Iraq esventrats i desdibuixats.
Un fonamentalisme sunnita encara més sectari, repudiat per la mateixa Al-Qaida, i que no desmereixia la rancúnia antiiraniana d’alguns règims de la regió. Però que va inquietar per la seva capacitat de captació de milers de desarrelats, molts d’ells musulmans europeus de segona o tercera generació.
Lluny del seu zenit apocalíptic, el que queda d’EI és en retirada, com Al-Qaida. I la seva guerra a mort amb els talibans i els seus atemptats contra la població civil afganesa delaten una foscor d’origen i objectius encara més gran.
Tornant a Al-Qaida, la seva debilitat i el seu fracàs queden patents en la tornada a la base Príncep
Sultan, el 2019, de l’exèrcit dels Estats Units, quan la seva sortida de l’Aràbia Saudita havia estat el principal avís dels atemptats de l’11-S. De fet, a compte de la rivalitat amb l’Iran, els nord-americans busquen estendre la seva presència en ports del regne que custodia la Meca i Medina.
Aquesta presència, justificada al seu dia per expulsar les tropes iraquianes de Kuwait, va suposar el final de la lluna de mel entre Washington i l’anticomunista AlQaida dels vuitanta, que allistava a Peshawar brigadistes àrabs, sovint a l’òrbita dels Germans Musulmans.
El tristament cèlebre periodista saudita Jamal Khashoggi, amic de Bin Laden fins aleshores, el considerava “del bàndol moderat” i atribuïa el seu gir salafista a dos fanàtics clau a l’Al-Qaida dels noranta. Un d’ells, el pèl-roig Mustafa Setmarian, un sirià amb passaport espanyol per matrimoni i que va viure durant anys al costat de l’Alhambra. L’altre, Abu Qatada, un palestí de nacionalitat jordana i resident a Londres. Així ho recull el premi Pulitzer Lawrence Wright.
Avui, com és sabut, Bin Laden és un mort sense cadàver –com el mateix Khashoggi, esquarterat al seu consolat d’Istanbul– i es desconeix el parador de Setmarian, mentre que Abu Qatada va quedar lliure sense càrrecs a Jordània.
A aquest malson de fantasmes i terroristes sanguinaris cal afegirhi que la mort del mul·là Omar –emir talibà que va donar empara
ABBOTTABAD Bin Laden va viure anys amagat a un quilòmetre de l’acadèmia militar