La Vanguardia (Català-1ª edició)
Adorat monstre
Dos-cents anys després de la seva mort, el 5 de maig del 1821, França continua idolatrant Napoleó, un tirà que va negar en sang les terres d’Europa
Us proposo un exercici. Situeu-vos, encara que sigui virtualment, a la terrassa panoràmica de l’Arc de Triomf de París i mireu al voltant amb un mapa a la mà. El monument, un dels més visitats de la capital francesa, el va manar construir Napoleó Bonaparte a l’estil dels de l’antiga Roma per commemorar la seva victòria sobre les tropes d’Àustria i Rússia a la batalla d’Austerlitz, el desembre del 1805. La seva figura imponent irradia l’entorn.
La gran plaça de L’Étoile està envoltada per una desena de carrers i avingudes dedicades a personatges o esdeveniments dels anys gloriosos de l’emperador francès: des de les també victorioses batalles de Jena (contra Prússia, el 1806), Friedland (Rússia, el 1807) i Wagram (Àustria, el 1809) fins a –l’enganyós– tractat de pau de Tilsit signat amb el tsar cinc anys abans que Napoleó s’aventurés, el 1812, a la fracassada invasió de Rússia (Adolf Hitler faria una maniobra semblant més d’un segle després, per acabar en el mateix desastre). La retícula es completa amb les vies dedicades a alguns dels seus generals i mariscals (Carnot, Kléber, Lauriston) i culmina en la gran avinguda que dona continuïtat als Camps Elisis cap a l’oest i que honora la Grande Armée, l’exèrcit d’un milió d’homes enviat contra Moscou.
Algú s’imagina un festival semblant al nomenclàtor de Berlín amb les gestes bèl·liques de la Wehrmacht entre el 1939 i el 1945? És cert, Napoleó no és Hitler (que, cal dir-ho tot, l’admirava devotament). Hi ha una diferència fonamental: l’emperador francès no va dur mai a terme un programa d’extermini com el perpetrat pel líder nazi contra els jueus. Fora d’això, va ser un dictador tirànic que va perseguir tota dissidència interior i va negar en sang les terres d’Europa.
Cal admetre que el geni polític i militar de Napoleó, el seu programa modernitzador i el seu somni d’una Europa unida –tot i que amb accent francès– fan d’ell una figura fascinant. Però el seu menyspreu manifest a la vida humana no l’allunya tant del Führer. “Vos no sou soldat i no sabeu el que passa a l’interior de l’ànima d’un soldat”, va etzibar Napoleó al canceller austríac
Metternich en la cèlebre entrevista que tots dos van mantenir el 26 de juny del 1813 a Dresden i que va acabar segellant el destí de l’emperador francès. “Jo he crescut als camps de batalla –va prosseguir–, i a un home com jo li preocupa poc la vida d’un milió d’homes”. No només ho va dir. Ho va demostrar àmpliament.
Vist a tot Europa com un monstre sanguinari i un dèspota, a França continua sent idolatrat. La seva estàtua s’alça orgullosa al pati d’honor d’Els Invàlids, on l’Estat francès fa els seus màxims honors nacionals, i la seva tomba sota l’enorme cúpula –un sarcòfag de quarsita vermella, amb cinc taüts a l’interior– no és comparable a la de cap altre rei o estadista de la història de França.
Dos-cents anys després de la seva mort a l’exili de l’illa de Santa Helena, el 5 de maig del 1821, Napoleó continua sent un dels grans referents de l’imaginari nacional francès (cosa que no deixa de ser curiosa tenint en compte que, nascut a Còrsega –que tot just feia trenta anys que era sota domini francès–, sempre va parlar amb accent estranger). No només es tracta d’èpica. Moltes de les institucions franceses actuals –el codi civil, les prefectures, les grans escoles, el batxillerat, l’ordre de la Legió d’Honor– porten el seu segell.
París està marcada pel seu llegat. La llista de carrers és plena de referències i al subsol una cinquantena d’estacions de metro porten noms vinculats a les gestes napoleòniques. Tanmateix, no hi ha cap avinguda dedicada a Napoleó I, com si una vergonya sobtada hagués impedit d’honrar l’enterrador de la república. En lloc seu, un modest carrer del districte VI ret homenatge a Bonaparte, el general...
Tota la paradoxa del personatge –consagrada en la Constitució del 1804 amb la fórmula: “El govern de la República és confiat a un emperador”– es resumeix en aquest desdoblament entre Bonaparte i Napoleó, entre el revolucionari i el dictador, entre l’heroi i el botxí. Per aquest motiu pot concitar alhora l’admiració tant a dreta –Grandeur obliga– com a esquerra. I també per això la seva figura genera una incomoditat notable.
General celebrat i admirat, Bonaparte va salvar la Revolució, amenaçada de mort per la seva pròpia orgia de repressió i violència interior, restaurant la llei i l’ordre. Per bé que a costa d’imposar un règim dictatorial. I la va alliberar de l’amenaça exterior vencent al camp de batalla les grans monarquies europees que s’havien conjurat per posarhi fi. Però arrossegant França –fruit de la seva ambició megalòmana– a una desastrosa campanya de conquestes.
Napoleó prometia als pobles d’Europa l’alliberament: la destrucció de l’Antic Règim i els privilegis de la noblesa, la instauració de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei (va implantar el codi civil per arreu on va passar)... Però el que es van trobar, d’entrada, va ser el reclutament obligatori de desenes de milers de joves per nodrir les files de l’exèrcit imperial, la crisi econòmica derivada del bloqueig comercial continental imposat per doblegar Anglaterra, exaccions fiscals, repressió i mort. La brutalitat de l’ocupació va despertar reaccions nacionalistes antifranceses per tot Europa –particularment a Alemanya– i guerres cruels com la d’Espanya (1808-1814, avui és justament l’aniversari de l’aixecament de Madrid contra l’invasor), en què van morir entre mig milió i un milió de persones i que va significar la primera gran derrota militar i política de l’emperador.
Els últims anys a França s’ha qüestionat la figura de Napoleó per la seva decisió de restablir l’esclavitud a les colònies d’ultramar, com si aquest fos el seu únic gran pecat. De la mort que va sembrar per Europa, amb prou feines ni una paraula.
“A un home com jo li preocupa poc la vida d’un milió d’homes”, va dir Napoleó. I ho va demostrar