Madrid, al merlet

Claus del 4-M: la consigna “obrir”, defensa de la singularitat fiscal i patriotisme de capital El PP ha afermat una hegemonia de 26 anys amb forts suports econòmics i mediàtics L’esquerra competeix amb una bola al turmell: la insensata pèrdua de l’alcaldi

La cafetera per a tothom va començar a bullir abans que Adolfo Suárez aconseguís aprovar l’harakiri de les Corts franquistes. El febrer del 1976, quan va començar a circular per Madrid la veu que Carlos Arias Navarro estava estudiant atorgar un règim especial a les quatre províncies catalanes, mesura que podia anar acompanyada per la devolució dels furs a Biscaia i Guipúscoa, els procuradors a les Corts de les províncies castellanes van decidir constituir-se en planta. “No serem menys”. Els de Castella la Vella es van citar a l’hotel El Molinico de Tordesillas (Valladolid) i els de Castella la Nova es van reunir a la fonda Don Quixot de Mota del Cuervo (Conca) a l’abril. Allà va començar tot.

Els trenta procuradors de les províncies castellanolleoneses van emetre un comunicat alertant sobre el possible tracte a favor a catalans i bascos, i van reclamar el concert econòmic per a les províncies castellanes. Els procuradors de Castella la Nova es van oposar als plans que s’atribuïen al molt conservador Arias Navarro i van alertar contra qualsevol intent de convertir Espanya en un estat federal. El diari Pueblo, dirigit per Emilio Romero, mestre de bastants periodistes de la transició, els va donar una àmplia cobertura. L’alcalde de Madrid i el president de la diputació provincial madrilenya, els dos procuradors a les Corts, no van anar a la reunió de Mota del Cuervo. Madrid es reservava.

Suárez va substituir Arias Navarro el juliol del 1976. A l’octubre va tornar el fur a Biscaia i Guipúscoa, mig va oferir un Consell General de Catalunya, que no es va arribar a concretar mai, va dissoldre les Corts franquistes i va valorar durant uns mesos la possibilitat de promoure tres autonomies federals (País Basc, Catalunya i Galícia) i crear mancomunitats regionals sense assemblea legislativa a la resta del país. Aquest esquema regional a dos nivells va arribar a ser inscrit en un esborrany constitucional redactat al Ministeri de la Presidència, que Suárez no va arribar a posar mai sobre la taula després de les primeres eleccions democràtiques del 1977. La pressió autonomista s’estenia pel país i el ministre adjunt per a les Regions, l’andalús Manuel Clavero Arévalo, advocava per un cafè per a tothom que evités autonomies de primera i de segona. Sensible al reclam uniformador, Suárez també va creure que el cafè per a tothom tranquil·litzaria els alts caps militars que no li perdonaven la legalització del Partit Comunista. Així va començar tot.

Hi ha un nexe entre la llei electoral del 1977, de base provincial, i el desplegament del mapa autonòmic. Els estrategs d’UCD van voler que la pulsió autonomista de bascos, catalans, gallecs, navarresos, valencians,

CARTELLS QUE ESCRIUEN UNA CRÒNICA

Els cartells de les successives campanyes electorals a Madrid escriuen una crònica de l’evolució del país. De la simplicitat i concreció dels primers anys als missatges parabòlics de l’actualitat. De la senzillesa inicial a les Imatges cedides per Biel Casas, professor de Màrqueting i Comunicació Política a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, centre adscrit a la UAB. andalusos i canaris, quedés equilibrada per dues extenses regions castellanes a tall de grans embassaments del vot defensiu. Els merlets de Tordesillas i Mota del Cuervo. El ministre de l’Interior, Rodolfo Martín Villa, desaconsellava amb vehemència que Lleó i Astúries formessin una comunitat autònoma. Les dues conques mineres sota una mateixa bandera regional, de cap manera. Així va néixer la comunitat autònoma de Castella i Lleó, la regió més extensa de tot Europa, sense les províncies de Santander i Logronyo. Alhora es configurava la comunitat de Castella-la Manxa, separant Albacete de Múrcia. La província de Madrid quedava fora de les dues grans regions castellanes

perquè podia acabar d’inclinarles cap a l’esquerra. En aquells anys transitius, l’esquerra era preponderant a Madrid.

Així va començar tot i així s’ha construït la llegenda que Madrid no volia autonomia, però ja que l’hi van donar l’ha sabuda aprofitar molt bé. Tot va ser una mica més complex. L’UCD no va voler que l’àrea metropolitana de Madrid desequilibrés les dues grans contraforts castellans i al PSOE ja li va semblar bé. L’única proposta específica per a Madrid va ser la del PCE. El partit eurocomunista de finals dels setanta va proposar la creació d’una regió Centre que agrupés Madrid i part de les províncies limítrofes: l’àrea metropolitana madrilenya i el seu radi d’influència. Una regió central on les rendes de Madrid ajudarien a pagar les escoles i hospitals d’Àvila, Segòvia, Guadalajara, Conca i Toledo.

Una altra gran regió d’esquerres no podia ser. Així va ser com Madrid es va quedar sola i el poeta Agustín García Calvo va escriure els següents versos per al començament de l’himne autonòmic: “Yo estaba en el medio / giraban las otras en corro / y yo era el centro. / Ya el corro se rompe, / ya se hacen Estado los pueblos, / y aquí de vacío girando / sola me quedo”.

Així va néixer la més singular de les comunitats autònomes espanyoles: una àrea metropolitana amb les potestats de la capital de l’Estat i els poders d’una regió autònoma. Madrid és una àrea metropolitana amb amplis poders sobre la fiscalitat, l’urbanisme, la sanitat i l’educació, més l’atribut presidencial d’avançar eleccions amb la consegüent incidència en l’agenda política general del país. Està passant. Ho estem veient aquests dies en plena pandèmia.

Constituïda el 1983, la Comunitat de Madrid la va governar durant 12 anys el PSOE, a l’abric de l’extraordinària victòria electoral de Felipe González el 1982. Van ser els anys de Joaquín Leguina, economista, demògraf, home d’antiga militància antifranquista en la Convergència Socialista de Madrid, inicialment aliena al PSOE. Anys en què l’esquerra defensava el reequilibri territorial i el creixement zero de la capital d’Espanya. Anys de paraules i accions concretes. N’hi ha prou amb veure la col·lecció de cartells electorals que il·lustren aquesta pàgina (imatges cedides pel col·leccionista Biel Casas). En aquells anys es parlava del que és concret sense un llenguatge gaire pompós. Després de tres mandats, Leguina va ser derrotat per Alberto Ruiz Gallardón, tan conservador com pragmàtic. El nou president va tenir com a norma no mobilitzar mai l’electorat d’esquerres amb les guerres culturals, ara tan de moda. Obres i pragmatisme. Va tractar molt bé el seu antecessor –Leguina és avui ferotgement crític amb el PSOE, molt especialment amb Pedro Sánchez –i va articular les aliances econòmiques que blindarien una llarga hegemonia del Partit Popular.

Anys noranta. Anys del gran canvi d’escala, una vegada establerta la inserció d’Espanya en l’espai econòmic europeu. Grans plans urbanístics i immobiliaris, fusions bancàries, naixement de les televisions privades (totes amb seu a Madrid), privatització dels grans monopolis públics amb la creació d’una nova classe empresarial tutelada pel Govern (punt fort del mandat de José María Aznar), enlairament de l’economia de serveis, intensificació dels vincles econòmics amb Llatinoamèrica, naixement i desplegament de la telefonia mòbil i reforçament de la capitalitat radial amb les inversions multimilionàries a la xarxa d’alta velocitat ferroviària.

Madrid ha estat el gran gresol dels efectes de la globalització a Espanya i el PP ha sabut afermar molt bé la seva hegemonia, malgrat els casos més visibles de corrupció a partir del mandat de Esperanza Aguirre: illa fiscal, defensa a ultrança de l’escola concertada, desplegament sense complexos de la sanitat privada i, ara sí, batalles culturals.

Un bloc aspiracional que avui se sent en risc per l’existència d’un Govern inclinat cap a l’esquerra i per les denúncies cada vegada més reiterades des d’altres autonomies que Madrid està competint de manera deslleial en un període molt crític per al benestar general dels espanyols. La gran coalició aspiracional de les classes mitjanes madrilenyes s’ha enfilat al merlet per defensar la posició. Res més. I no és poc. La llibertària Isabel Díaz Ayuso amenitza el combat amb el seu llenguatge aparentment distòpic. Centra molt bé els objectius i l’entenen tots. Obrir, obrir, obrir. Aquesta és la consigna vencedora després d’un any extenuant.

Al davant, un PSOE malgirbat després del fiasco de Múrcia, la llista cívica de Mónica García i el discurs èpic de Pablo Iglesias, que demana militància a un idealitzat ciutadà heroic. Dos anys després de perdre, de manera insensata, l’alcaldia de Madrid, l’esquerra sembla lluny de poder conquerir el merlet, on els esperen amb calderons de cervesa.

El 4 de maig canviarà la dinàmica de la política espanyola.

LA MORFOLOGIA Madrid no és regió: és una àrea metropolitana amb poders forts

EL COMBAT Lesclassesmitjanesestan aladefensivaenfrontde lacoalicióadversa d’esquerra i perifèries

LES CONSEQÜÈNCIES Les eleccions de dimarts canviaran la dinàmica política espanyola