Episodis madrilenys

Després d’aquell episodi murcià que no sé si identificar amb una tragèdia de Shakespeare o amb la inoblidable pel·lícula Bananas, de Woody Allen –ja sabeu, aquella en què el líder veu com la millor solució per als problemes d’una petita república centreamericana és que tots els seus habitants comencin a parlar en suec–, va començar l’entretingudíssim espectacle de la campanya electoral madrilenya, un episodi nacional digne de Galdós, amb nostàlgies del Dos de Maig i Manuela Malasaña i una retòrica pròpia dels temps de la Guerra Civil i les cançons de Celia Gámez.

Una campanya que ha demostrat a tots els espanyols que la classe política de la capital per fi s’ha convertit al processisme amb el mateix entusiasme que qualsevol independentista de Vic o de Reus.

Convindreu amb mi que, per a una comunitat a què l’autonomia li va caure a sobre quan ni la demanava ni l’esperava, i va passar una apreciable quantitat de temps sense saber què fer-ne, la cosa no deixa de tenir mèrit.

Perquè resulta que la comunitat de Madrid, amb aquesta bandera tan semblant a la de la República Socialista del Vietnam i l’himne que el senyor Leguina va encarregar a Agustín García Calvo i que amb prou feines són capaces de cantar recordant-ne la lletra tot just una desena de persones (més o menys com passa amb la segona estrofa d’Els segadors), ha descobert els avantatges associats al discurs de l’“Espanya ens roba”, a la identificació de qualsevol localisme amb unes exclusives senyes d’identitat nacional i a la reivindicació d’una cultura autòctona. Això de la cultura, d’altra banda, tampoc ha d’estranyar en uns temps que el concepte s’ha rebaixat de tal manera que fins i tot s’arriba a parlar de “cultura d’empresa”.

Però al que anava: jo també, com qualsevol ciutadà responsable, he seguit aquesta campanya. És cert que no amb la passió que usualment em desperten les eleccions càntabres i els discursos de l’incombustible senyor Revilla; les vicissituds del senyor López Miras a Múrcia, dignes d’una sèrie a Netflix, o els debats extremenys entre els senyors Fernández Vara i Monago, que són dels que generen addicció.

Tampoc amb la concentració que exigeixen comicis com els catalans, en què les propostes dels candidats d’ERC i Junts fins i tot podrien despertar del seu ensopiment el senyor Gabilondo, però n’he vist prou per fer-me’n una lleugera idea.

En primer lloc, que els candidats contendents han de ser tots melòmans de primera, ja que sembla que hagin fet norma de conducta aquella frase del compositor romàntic Johannes Brahms, que no devia ser un home de caràcter fàcil: “Si hi ha algú aquí a qui no he insultat, li demano perdó”. En segon lloc, que no cal ser el doctor Argimon per adonar-se dels innegables avantatges que per a l’assossec públic es deriven de mantenir els bars tancats com més hores millor. I finalment –i això no l’hi agrairé mai prou als meus amics de Madrid– que, al capdavall, els catalans resulta que som gent d’allò més normal.

La campanya ha demostrat que la classe política de la capital per fi s’ha convertit al processisme