La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Madrid dels Madriles
Un segle i mig de literatura ha anat anticipant el present de la capital com a essència d’Espanya
Quan la presidenta Isabel Díaz Ayuso va dir que “Madrid és Espanya dins d’Espanya” estava connectant, encara que no fos la seva intenció, amb el segle d’or de les lletres espanyoles, amb el teatre de Lope i Calderón, el primer que va madrilenyitzar Espanya i va espanyolitzar Madrid. Aquesta tradició literària arriba a l’apogeu amb Galdós i s’estén després fins als nostres dies.
Lope de Vega converteix el costumisme madrileny en espanyol, com explica José Bergamín en un estudi publicat a Mèxic durant el seu exili a mitjans dels anys quaranta. És a partir d’aquest moment que “la consciència espanyola” es fa “autèntica consciència nacional” i ja mai més no podrà “eludir la madrilenyització natural del seu naixement”.
Madrid no s’entén al marge de la seva capitalitat. És “la capital del món”, afirma Silverio, un personatge de Juan García Hortelano que atribueix aquesta universalitat a “la suma de les variades personalitats dels seus barris”. Santos Juliá explica que va ser capital de la monarquia amb els Àustries i els Borbons, capital de la nació amb els liberals del segle XIX, capital de la república el 1931, capital d’Espanya amb Franco a partir del 1939 i capital de l’Estat amb la recuperació de la democràcia el 1978.
Aquesta capitalitat es evident al barri que envolta la Reial Acadèmia Espanyola, el jardí Botànic i el museu del Prado, i que el 1950 agradava a Juan Benet perquè harmonitzava la cultura, la natura, la monumentalitat i el veïnatge.
Aquest urbanisme de racionalitat romàntica i imperial és obra, segons Francisco Umbral, “de Carles III, Sabatini i un paleta de Jaén, que és el que més cascava”. Madrid, tot i això, i no per culpa del paleta, és, per Andrés Trapiello, “una ciutat malmesa i feta a empentes”. “La inqüestionable lletjor de Madrid –afegeix– és part de la seva bellesa (...). Per veure ciutats boniques ja n’hi ha moltes. Però una de lletja bonica com Madrid, poques”.
Lope no hi podria estar més en desacord. La grandesa de Madrid, diu, “acompanya el Tribunal dels Cèsars d’Espanya”. Amb tot, Galdós la baixa del cel a la terra. El costumisme de Fortunata y Jacinta apuntala un casticisme burgès i conservador que encara perviu. És el Madrid de la Puerta del Sol i la Plaza Mayor, amb els seus “edificis que semblen estotjos o cases de nines” on “els sostres s’agafaven amb la mà; les escales s’havien de pujar amb el credo a la boca i les habitacions semblaven destinades a la premeditació d’algun crim”.
Tanmateix, tota Espanya sembla atreta per aquesta “nova Babilònia” de Lope de Vega, que Calderón de la Barca eleva a “pàtria de tots, ja que al seu món petit són fills d’igual afecte naturals i estrangers”.
Joaquín Sabina també canta a aquesta ciutat d’immigrants. “La part bona –diu– és arribar amb la boina i la maleta de cartró i al cap de cinc minuts ser de Madrid”.
A Madrid, com explica Ramón Gómez de la Serna, no es podia arribar “si no ple de pols, una pols que no se n’anava de les botes encara que fossin de xarol”.
Són aquestes persones les que millor perfilen aquest Madrid que Antonio Machado va convertir en “escullera de totes les Espanyes”: “La terra s’esquinça, el cel trona, tu somrius amb plom a les entranyes”.
La Guerra Civil a Madrid, el seu desenvolupament i conseqüències, és tema dels millors escriptors, i és la ciutat del milió de cadàvers, de Dámaso Alonso: “Madrid és una ciutat de més d’un milió de cadàvers (segons les últimes enquestes) (...). Per què mil milions de cadàvers es podreixen lentament al món”.
En aquella època, com va escriure Jaime Gil de Biedma, “mitja Espanya ocupava Espanya sencera (...) / Barcelona i Madrid eren una cosa humiliada. / Com una casa bruta, on la gent és vella,/ la ciutat semblava més fosca i els metros feien olor de misèria”.
Aquesta ciutat d’opressors i oprimits la concentra Camilo José Cela a La Colemna. Aquest relat de la postguerra sòrdida s’assembla al que José Ángel Mañas descriu a Historias del Kronen, novel·la de supervivència i autodestrucció al Madrid dels anys noranta, de costo a Lavapiés i litrona al pont de Vallecas, la vida reduïda a “menjar, dormir i cagar” en una capital assolada per la calor.
La necessitat de triomfar, l’anhel de ser algú en aquesta ciutat dura i competitiva, produeix un cansament profund que no escapa de l’ull de Carmen Martín Gaite: “La amb la cara tapada i encaputxat, és la imatge de delinqüent que socialment es té incorporada”.
També descarta el fet que aquesta imatge entre desiguals respongui a l’atzar o a la simple casualitat, ja que, segons la seva opinió, evidencia “la recerca de la resposta social negativa cap aquest col·lectiu els centres del qual es volen tancar amb el pretext del caràcter delinqüencial generalitzat d’aquests menors, que afirmen impossibilitar la convivència normalitzada a les zones on es troben, i així se n’aconsegueix la deshumanització individual i col·lectiva”. Fins i tot afegeix que constitueix gent de Madrid caminava d’una altra manera, mirava, es vestia i parlava d’una altra manera, amb una mena d’esquinçament”.
Gràcies a la literatura, Madrid ha estat una talaia des de la qual veure Espanya i els espanyols sense benes als ulls, o, el que és el mateix, amb la ceguesa lúcida de Max Estrella, el personatge de Valle-Inclán a Luces de bohemia, que quan passa pel carreró del Gato, on hi havia miralls còncaus i convexos per divertir els transeünts, diu al seu inseparable Don Latino que “els herois clàssics reflectits als miralls còncaus donen l’Esperpent. El sentit tràgic de la vida espanyola només es pot donar amb una estètica sistemàticament deformada (...). Espanya és una deformació grotesca de la civilització europea”.
Aquest Madrid dels Madriles, que Bergamín connecta amb l’“Espanya eterna” d’Unamuno, sembla una realitat inventada, insensata i feliç de si mateixa. “Madrid –ens diu Gómez de la Serna– és tenir un gavany que abriga molt i amb què te’n pots anar tranquil fins als enterraments amb serena. Madrid és no admetre el gòtic. Madrid és la improvisació i la tenacitat. Madrid és quedar-se alegre i sense diners i no saber com es va poder comprar el que tens a casa”.
Aquesta capitalitat és evident al barri que rodeja la Reial Acadèmia Espanyola, el jardí Botànic i el Prado
un atac a la dignitat de tot el col·lectiu, i per això posa de manifest que s’ha traspassat el límit de la llibertat d’expressió de l’anunciant.
D’altra banda, el recurs al·ludeix que la denúncia interposada es limitava al missatge derivat del cartell publicitari de Vox a l’intercanviador del metro de l’estació de Sol. Per tant, explica que “de cap manera es desconeix que estem en un context de campanya electoral per les eleccions autonòmiques de la Comunitat de Madrid”. És la segona vegada que la Fiscalia denuncia el cartell, i dues vegades el jutge n’ha desestimat la retirada.