La Vanguardia (Català-1ª edició)
Més enllà de Madrid
Sánchez haurà de recuperar la iniciativa política que el va portar a la Moncloa i afrontar els indults als presos de l’1-O si no vol sucumbir a l’‘efecte Madrid’, que el PP pregonarà com l’inici de la remuntada.
Comentava Isabel Díaz-Ayuso quan va finalitzar l’entrevista que va concedir a aquest diari que res no li fa més il·lusió que ser presidenta de la Comunitat de Madrid. En aquest càrrec, afegia, toques tots els pals, des de la gestió sanitària fins a la política espanyola. En tot cas, l’experiència resultaria comparable, admetia, a ser un superalcalde. La campanya d’Ayuso barreja la imatge de proximitat als ciutadans i la de líder de l’oposició a Pedro Sánchez (xocar amb Ángel Gabilondo hauria estat tan incòmode com poc heroic).
Ayuso ha aconseguit així engrandir la seva figura i convertir les eleccions en una batalla sense igual, que supera la disputa sobre la gestió d’una comunitat amb competències bastant limitades. A Catalunya semblava que estaven en joc la unitat de l’Estat i la democràcia. I això mateix torna a estar en risc si escoltem els discursos a Madrid. Una dècada d’arengues èpiques ha deixat a Catalunya un pòsit de desencant i una incapacitat per recuperar la política com a manera de gestionar conflictes i proposar solucions efectives. A Madrid gairebé tots els partits han caigut en la trampa de desviar-se d’aquestes últimes premisses per enfrontar-se en el terreny de l’adveniment del cataclisme que plantegen el PP i Vox. La pregunta és: es repetirà aquesta experiència en les pròximes eleccions generals?
L’única manera d’evitar-ho per a Sánchez és tenir un discurs i un pla d’acció propis que no pot ser només la vacunació i la recuperació econòmica. El president vol aixecar l’estat d’alarma del 9 de maig com el tret de sortida d’una sèrie de bones notícies. Per això no preveu prorrogar-lo. A partir d’aquella data la vacunació dictarà l’estat d’ànim col·lectiu fins a l’estiu, quan la Moncloa espera que es comencin a notar els efectes de la reobertura econòmica. I de cara a tardor haurien d’arribar les primeres injeccions procedents dels fons europeus. Amb aquest relat Sánchez espera encarar l’últim tram del mandat. Aquestes són condicions necessàries per a l’èxit, però no n’hi ha prou.
El PP veu el 4-M, si es confirmen les enquestes, com l’inici de la remuntada. A partir d’ara Pablo Casado veurà com la intenció de vot al seu partit creix com a conseqüència de la succió de bona part de l’electorat de Ciutadans. Casado pregonarà així la tornada del seu partit a la competència real per la Moncloa, l’inici de la reunificació del centredreta. Sánchez es pot limitar a insistir que el PP és ostatge de la ultradreta, però l’argument cada vegada mobilitza menys el seu votant una vegada comprovat que Vox té un sostre i que, per això, espanta menys del que es crida als mítings.
Sánchez va arribar a la presidència amb el suport d’una sèrie de partits que es van sentir exclosos del centre de decisió durant els mandats del PP. En molts casos són formacions amb una forta representació territorial. Catalunya va ser decisiva en la moció de censura que el va portar a la Moncloa, en la seva victòria electoral i en la investidura. El discurs de vertebració territorial no es pot limitar a l’enumeració dels consells de salut o de conferències de presidents celebrats durant la pandèmia. Aquelles reunions eren imprescindibles ateses les poques atribucions en sanitat per part del Govern central. Cal anar més enllà.
L’atreviment polític inicial de Sánchez s’ha anat acomodant a un cert conservadorisme un cop instal·lat en el poder. Però passades les eleccions madrilenyes el president haurà de prendre la decisió política més arriscada del mandat, que no és cap altra que afrontar el conflicte català o, almenys, algunes de les seves arestes. La reforma del delicte de sedició i els indults als presos del procés estaran sobre la taula, hi hagi o no avançament electoral a Andalusia. Per al PSOE és incòmode que els dirigents de l’1-O, una vegada fora de la presó, insisteixin a repetir l’octubre del 2017, però igual que el PP es fa un trist favor assumint el discurs de Vox per no perdre vots, a Sánchez aquests temors li impedeixen de presentar-se com un polític que mira d’aportar solucions.
Els indults, en tot cas, només seran possibles si es forma govern a Catalunya. ERC i Junts saben que una repetició electoral és difícil d’explicar als seus propis votants. Per això és possible que arribin a un pacte de govern. Fins i tot és probable que acordin alguns compromisos per donar continuïtat al relat del procés. Però tots dos saben que els temps de la unitat d’acció independentista per sobre de qualsevol altra consideració quedaran enrere durant un temps i que caldrà escometre un projecte que vagi més allà de l’agenda del procés, que fins ara ha dominat la política catalana.
mdgarcia@lavanguardia.es