La despolitització de la política

Richard Nixon va escriure en les seves memòries una frase lapidària, possiblement sentida a un dels seus spin doctors: “En les presidències modernes, la imatge s’imposa a la substància”. Nixon era un cínic, així que en les seves paraules, més que haver-hi una crítica, simplement hi havia un reconeixement que les propostes polítiques eren el menys important per guanyar les eleccions, ja que la clau eren els missatges atrevits, els enganys subtils i la manipulació de les masses. No hi ha res de nou sota la capa del cel, però la despolitització de la política, això que alguns autors anomenen “el cop d’estat sense estrèpit” dels exèrcits d’assessors, va suposar un canvi de normes i codis que va transformar l’art de governar en l’art de la posada en escena. Tot això passava fa més de mig segle, però va venir per quedar-se. I l’aprofundiment d’aquest procedir ha acabat en campanyes on es menysprea la veritat, la realitat resulta irrellevant i ningú no dona explicacions de res. El populisme ha arribat i és fàcil entendre com ha estat.

La campanya de Madrid, que ha estat

Nixon va ser el primer de reconèixer que per guanyar l’important és la imatge i no la substància

presidida per la crispació, sense menyspreu als discursos de l’odi, resumeix el pitjor de la política. No només per les cartes amenaçadores amb bales o la tremenda agressivitat verbal de les arengues, sinó perquè no s’ha parlat gens de la Comunitat de Madrid. La dreta en el poder no ha volgut debatre de la gestió de la pandèmia, ni de la situació de la sanitat, ni dels impostos, ni del repartiment de la riquesa. Miguel Ángel Rodríguez, l’assessor en cap d’Isabel Díaz Ayuso, ha tingut l’habilitat de convertir la campanya en una discussió sobre la llibertat i l’esquerra va caure en la trampa al reconvertir-la en una croada contra el feixisme. Però de com gestionar Madrid, no n’hem sentit gairebé res. Pel cap alt, es pot destacar el bon criteri de Mónica García, la metgessa de Més Madrid que ha intentat sempre que ha pogut encarrilar el debat cap als problemes dels ciutadans, allò que Ortega en deia “les coses”.

Díaz Ayuso s’ha transformat en un personatge multiusos, capaç de convertir-se en la Pietat de Miquel Àngel per a una foto o en una etiqueta cañí per a una cervesa. Que confon la llibertat amb anar de copes a deshores o amb canviar de parella sense que tornis a trobar-te-la. I que considera el seu últim èxit que hi hagi la corrida goyesca a Las Ventas aquesta tarda. Com va dir Nixon, el menys important és la substància, així la presidenta té molts números de guanyar per golejada sense assolir cap compromís.