Un pantà del temps

Es el llibre de ficció més venut de Sant Jordi en català i és també una novel·la magnífica, perquè un best-seller pot ser alhora una obra que fa pensar, que emociona sense rebaixes, i que il·lumina la vida col·lectiva amb preguntes incòmodes. Parlo de La dona de la seva vida (Columna), que Xavier Bosch ha escrit amb un cinquanta per cent d’empipament i un cinquanta per cent de compassió. La peripècia i els personatges creats pel nostre col·lega ens arrosseguen a un dels pantans més foscos de la història recent del nostre país: el robatori i venda de nadons sota els circuits de l’adopció irregular, mitjançant xarxes on participaven des de metges fins a monges, passant per algunes autoritats que deixaven fer.

L’assumpte –d’una gravetat extrema– és conegut, però sembla que ha quedat aparcat definitivament a la taula dels que podrien fer-hi alguna cosa per abordar-lo. La novel·la d’en Bosch ens obliga a posar-nos en la pell d’una persona que descobreix una mentida que capgira completament la visió que té d’ella mateixa i dels que més estima. Som convidats a entrar en

Xavier Bosch ens arrossega a un pantà fosc de la història recent

un pantà fosc del temps que limita amb dues afirmacions contradictòries. Primera: hi ha injustícies que no prescriuen mai encara que la llei així ho estableixi. Segona: no podem jutjar el passat amb els ulls del present. En aquest pantà fosc i oblidat, el dolor de les víctimes és incurable: està condemnat a travessar un pont fràgil d’ambigüitats morals en funció del context històric. Aquest comerç de criatures, que comença sota el franquisme i perdura durant la democràcia, va ser possible perquè els comportaments que el sustentaven sorgien d’una percepció totalment distorsionada del bé i del mal, la qual cosa explica –més els silencis ben greixats– la crosta d’impunitat que ha protegit els malfactors que van enriquir-se amb aquestes xarxes.

Llegint la novel·la d’en Bosch, ens indignem amb aquest país i, després, comprenem que és el que ens permet mirar el dolor de cara. Anava a escriure que també perdonem, però això no ho sé del cert. Perdonar és un exercici imprescindible que exigeix un silenci que ara no tenim.