Tothom té una mare

Quan jo era petita, cap al segle passat, el dia de la Mare se celebrava el 8 de desembre, festivitat de la Immaculada Concepció. La Verge Maria era la mare per excel·lència, encara que en allò d’haver concebut per obra de l’Esperit Sant ben poc tenia a veure amb la resta de les dones que han portat fills al món. Un bon dia, la festivitat va canviar al primer diumenge de maig, segurament perquè els anava més bé als grans magatzems; al capdavall, al desembre amb les festes de Nadal ja estava assegurat el consumisme.

Tothom té una mare, però no totes ho som, així que poc puc opinar del que sembla ser una de les grans emocions que et pot oferir la vida. Diguem que la majoria de les persones que són pares exerceixen tan bé com saben i poden i són minoria els qui, potser, valdria més que se n’haguessin abstingut. Tots, però, tenen tendència a compadir-se dels abstemis i més encara dels que manifesten clarament que no tenir fills no és una conseqüència de les circumstàncies que es donen en una vida, sinó d’una clara decisió de prescindir d’aquesta experiència. Segur que molts pensen que els no pares som uns maleïts egoistes; éssers que no sabem el que és patir en parir; passar nits en blanc; pagar estudis; conviure amb adolescents; no tenir lloc propi quan el niu és ple i després plorar quan es buida. Doncs no, no ho sabem, ni moltes altres coses i no és perquè no ens les expliquen, però, la vida es así y no la he inventado yo, que diria Sandro Giacobbe.

Aprofitant que avui és el dia de la Mare, jo agraeixo a totes i cadascuna de les persones que, amb la seva generosa aportació i sacrificis, han contribuït a fer que el món no s’acabi, però, sisplau, que deixin de preocupar-se per què serà de mi sense fills que em pispin la pensió.