Dos més dos de maig

Als pocs que són madrilenys d’origen i estirp se’ls acostuma a dir gats, per allò que un va escalar la muralla musulmana durant el setge a què va sotmetre Alfons VI la que llavors era Mayrit i va aconseguir hissar el pendó reial a dalt de tot. I ho va fer amb tal prestesa i agilitat, ajudat a penes per una daga, que el monarca va exclamar que semblava un gat. I li va quedar el nom i la fama, i d’aquí, amb la seva relativa aura d’agosarats, una mica imprudents i faedors d’impossibles, els madrilenys de dinastia continuen sent gats orgullosos i una mica altius.

Felip II ja havia establert la cort a Madrid el 1561, així que, malgrat que la seva capitalitat oficial va haver d’esperar uns quants anys, fins al 1606, la

Villa va ser Corte ben aviat, en detriment de Toledo i, sens dubte, de Valladolid (allò del duc de Lerma portant la cort un altre cop a Valladolid i protagonitzant el que probablement va ser el pelotazo immobiliari més gran de la història d’Espanya ho deixarem per a un altre moment). L’explicació més comuna diu que Madrid, ciutat escassament poblada, ocupava el centre de la Península –i singularment de Castella– i era un encreuament de camins i, sobretot, una vila sense bisbe i sense nobles que destorbessin el poder del rei. Encara que podria ser que la cort anés a Madrid per les nombroses fonts i la qualitat de les aigües (va ser l’únic que Felip V va trobar bo i saludable en el que ell considerava que era un desterrament espanyol amb corona) o, cherchez la femme, perquè Isabel de Valois, tercera esposa del rei emperador Felip II, no suportava el clima de Toledo ni els seus aclaparaments eclesiàstics.

Un tema a part seria que aviat hi va haver intencions i projectes dels quals no es va fer gaire i encara en queda menys avui dia de dotar la capital d’una xarxa de canals navegables, tot i que les aigües de Madrid són salutíferes però inconstants. I els seus rius no són rius que moguin vaixells ni gavarres.

En tot cas, el caràcter dels madrilenys ve forjat per aquesta barreja de tòpics i història, llegendes i fets, en què tots ens macerem als nostres respectius pobles natals des de petits. I avui celebren el record de la revolta popular del dos de maig del 1808, el pilar sobre el qual s’edifica part de la idiosincràsia madrilenya, que remata orgullosa el Madrid del “¡no pasarán!” de la Guerra Civil.

Vaja, que avui se celebra el dia de la Comunitat i que som a dos dies de les eleccions de mig terme –perquè hauran de tornar a votar d’aquí dos anys– que va convocar Díaz Ayuso i en les quals pretén, amb la seva imatge treballada de maja llibertària, arrasar. Dos de maig més dos de maig, quatre de maig, que és el dia de les eleccions.

Més d’un i de dos estem perplexos davant l’efervescència patriòtica d’un Madrid que s’ha erigit en capital mundial del no-tancament i de la no-prohibició. Bars i restaurants i comerços oberts i que vingui qui vulgui i sàpiga que la madrilenya és terra de llibertats. Però no ens hauria d’estranyar tant quan l’aixecament del dos de maig va donar pas a la que s’ha anomenat durant molts anys guerra de la Independència, així que alguna cosa devia haver en el genotip madrileny de ganes d’independència, encara que al final, la història té les seves paradoxes, hagi servit per acceptar una nova invasió de francesos, aquesta vegada armats de set i ganes de gresca i carrer.

Això d’Isabel Díaz Ayuso, en la seva constant inconstància, és un fenomen gairebé paranormal. Confrontada permanentment amb el Govern de Pedro Sánchez i amb el mateix president espanyol, ella s’ha convertit en la presidenta per antonomàsia. I les seves anades i vingudes sobre com actuar amb la pandèmia no han fet més, en aquest moment, que fer-la créixer com a cap de cartell electoral. Evidentment, quan va convocar les eleccions va ser perquè havia ensumat la sang en l’ambient i es va llançar contra les esquerres amb el mateix valor temerari i homicida de les chulapas que van apunyalar mamelucs ara fa dos-cents tretze anys.

El poble de Madrid –o una bona part– reviu el seu dos de maig enfrontat al Govern del Regne i en discrepància i desacord amb la resta del país. Els afrancesats d’altres temps són avui espectadors il·lustrats bastant passius d’aquesta ebullició en la qual es barregen de nou aristòcrates i classes populars per defensar la independència fiscal, que significa pocs impostos, i la vida nocturna com a epítom de la llibertat recolzada a la barra del bar.

Música nocturna dels carrers de Madrid, va anomenar Luigi Boccherini el seu quintettino de corda i que és una peça deliciosa i admirable.

Carles IV havia abdicat i, amb el seu fill Ferran VII, un tipus sens dubte menyspreable, s’estava a Baiona als dictats i gustos de Napoleó. I com que la història sembla que va ràpida però passa a poc a poc, ja al març havia tingut lloc el motí d’Aranjuez i, escalfats per l’arrogància fanfarrona i prepotent de Murat, els madrilenys van decidir que l’infant Francesc de Paula no sortia d’Espanya sense que hi hagués sarau. I el que hi va haver va ser un fulgor de navalles que encara avui té les seves brillantors i reflexos.

Això de Díaz Ayuso, en la seva constant inconstància, és un fenomen gairebé paranormal

CÉZARO DE LUCA / EP