A la mare més guapa

Avui, dia de la Mare, es commemoren els finals feliços, representats amb un dibuix a l’escola per a la mama més guapa del món, o amb un regal d’El Corte Inglés. Però hi ha moltes històries que també mereixen un reconeixement. Com la de l’equatoriana que va venir a treballar a Barcelona, i fa quatre anys que no veu el seu fill, que ja en té set; o la mexicana que deixà el fill i tots els estalvis a una màfia que li faria travessar la frontera perquè, desesperada, espera un món millor per a ell; o la siriana que alleta el seu nadó en un camp de refugiats; o la guineana que va veure com s’ofegava el seu petit en enfonsar-se la pastera on fugien.

També hi ha la que no se’n va poder fer càrrec i hagué de donar-lo en adopció; aquella a qui l’hi varen robar en néixer; aquella altra que lloga el seu ventre per alimentar la família. Hi ha la que el va perdre el setè mes de gestació, la que el va perdre durant el part, la que va perdre la vida quan donava a llum. Aquella que, per més que ho intenta, no aconsegueix quedar-se embarassada i també aquella altra que no aconsegueix portar cap embaràs endavant. La que ho va fer

Ser mare no és ni tan obvi ni tan senzill com ho pinta la publicitat

quan encara era preadolescent. La que és mare per una violació. La que el cria sola perquè el pare se’n va desentendre.

La mare a qui feren fora de la feina dues setmanes abans de sortir de comptes. L’autònoma que amb prou feines percep una prestació. Aquella a qui no li oferiren el càrrec perquè estava en edat fèrtil, i continua a l’atur. La que ha de conformar-se amb una baixa insuficient. Hi ha l’àvia que fa de cangur. La que no rep ajudes per cuidar el fill amb diversitat funcional. La que pateix pel fill amb una malaltia incurable. La que no aconsegueix estimar tant els fills com li va prometre la romantització de la maternitat. La que fa deu anys que no hi parla. La que en fa vint, essent ignorada pels fills. La que ha estat maltractada per ells. La que ha d’aguantar que li diguin mala mare perquè no respon al cànon tradicional. La que de vegades se’n penedeix, i se sent miserable per això.

Les singularitzo, però cada exemple representa moltes de les dones que no són les destinatàries d’un “ma mare m’estima”, ni tenen ganes de celebrar alegrement que avui també és el seu dia. Esmentar-les és una manera de subratllar que ser mare no és ni tan obvi ni tan senzill com ho pinta la publicitat. Des d’aquí, aquest petit record a totes les que, per motius involuntaris i sovint dramàtics, no tenen qui els regali un dibuix a la mama més guapa del món.