La Vanguardia (Català-1ª edició)
La llum que il·lumina els desprotegits
“Anar contra el corrent és el secret de la valentia”, assevera el poeta i filòsof serbionord-americà Dejan Stojanovic al seu poema Simplicity. Una frase que sembla haver estat encunyada en honor a Luz Carmona. El setembre del 2016, aquesta barcelonina va carregar el seu Seat Panda amb ulleres de la Fundació Barraquer i va conduir cinc dies seguits fins a arribar Lesbos (Grècia), un emplaçament que té poc de turístic des de fa uns quants anys. Anava amb la idea d’estar-s’hi mig any per ajudar els milers de refugiats del camp de Mória; avui li falten pocs mesos per complir un lustre a la zona.
La vocació per ajudar els altres se li va començar a gestar quan un dia va decidir viatjar a l’Índia per estudiar ioga. El pla era passar-hi uns sis mesos, però al final va estar vivint al sud-est asiàtic durant cinc anys (dos anys a l’Índia, a Tailàndia
–un any–, Birmània, Laos, Vietman, Sud de la Xina, Cambodja, Malàisia i Indonèsia).
Seria en un pelegrinatge de ioga al Tibet el 2013 quan va tenir la certesa que destinaria la seva vida al voluntariat. Explica que va demanar als ioguis que feien el viatge amb ella que agafessin totes les ulleres de sol i de lectura que poguessin. “Havia viscut a Ladakh, que és a la regió del Caixmir, i m’havia fixat molt en els ulls de la gent de les muntanyes. Els tenien molt vermells, per l’excés de rajos ultraviolats”. I allà, en aquell pelegrinatge al Tibet, i gairebé sense saber-ho encara, va començar a posar la primera pedra del que més tard seria la seva oenagé. “Anàvem pujant per la muntanya i anàvem donant ulleres de sol als tibetans; a les àvies, ulleres de lectura...”. Precisament a Ladakh ho tornaria a fer més tard. Després va fer el mateix a l’Àfrica, i posteriorment a l’Amèrica Central i Sud-amèrica.
Després d’aquest periple va tornar a Barcelona i allà li van arribar els ecos del drama humanitari que estava passant a Lesbos. Sense pensar-s’ho dues vegades, va carregar el Panda (35 anys el contemplen) del seu pare amb ulleres donades per la Fundació Barraquer i equips florals i va conduir cinc dies consecutius fins a arribar a l’illa grega. Era el setembre del 2016. Allà hi va crear l’oenagé Light Without Borders, que dirigeix amb l’única ajuda de dos optometristes que viuen a Espanya. Va arrencar el projecte de zero. Va conèixer un oftalmòleg grec al campament de Pikpa, que ara està tancat i que acollia persones vulnerables, i li va explicar que portava 1.000 parells d’ulleres graduades i que algú les podria necessitar. Més tard va aconseguir accedir al camp de refugiats de Mória, on l’ONU li va oferir un contenidor on instal·lar-se. Va començar a contactar amb oftalmòlegs d’altres països i organitzar expedicions. “Venien per una o dues setmanes, m’ajudaven a la clínica amb els pacients, tant per lliurar les ulleres com per a tractaments oftalmològics. La Fundació Ètnia de Barcelona ens facilitava les ulleres graduades”.
Aquesta tasca la va dur a terme durant més de tres anys, fins a l’incendi del campament de Mória, el 8 de setembre del 2020, que “ho va destruir tot”. Assegura que el foc “no va ser fortuït, que el Govern grec volia traslladar els refugiats al lloc on són ara, al camp de Mavrouni, més a prop de Mitilene”, la capital de l’illa i on ella viu. Aquesta nova ubicació, que acull uns 6.000 refugiats (2.500 d’ells, són nens), és en una zona que havia estat un camp de tir militar. “Recentment han analitzat la terra i han vist que està molt contaminada per plom. Mória era un hotel de cinc estrelles comparat amb aquest”.
Explica que, després de l’incendi, “molts refugiats els van treure de l’illa i els van traslladar a la capital, Atenes, i a països com Alemanya o Finlàndia”. Alguns són “en allotjaments on corren el perill de quedarse al carrer”. Fa poc va estar a Atenes per socórrer un nen sirià de tres anys amb síndrome de Down i problemes de cor i el seu oncle, que li fa de pare (els progenitors del petit són a Síria). Després de molt esforç i de denunciar el cas a l’ONU, va aconseguir parar-ne el desnonament.
Va tenir constància d’aquest cas gràcies a un altre d’anterior en què va ajudar un nen sirià, en Juma, que va traslladar també a la capital grega perquè li fessin una cirurgia ocular. L’explosió d’una bomba li havia deformat l’òrbita ocular. “Vaig aconseguir els fons per fer l’operació. Li van posar un ull de vidre”. El petit, de 9 anys, ara viu a Alemanya. “Toca el piano, parla alemany... Soc com la seva mare, em diu mama Luz. Soc com un àngel per a la gent d’aquí, m’estimen molt”.
L’incendi del camp de Mória es va carregar la seva clínica. “Ara no puc donar el servei d’optometria i oftalmologia”. Està pendent de veure
Ha viatjat per Àsia, Àfrica i Amèrica per donar ulleres i cuidar la vista de les persones més vulnerables
si cristal·litza un nou projecte amb Stop Ceguera, una organització que fa cirurgies a l’Àfrica i que li va proposar de fer una expedició per intervenir cataractes a Lesbos i facilitar l’arribada d’optometristes i material.
Ara busca un local a Mitilene per poder reprendre el servei que oferia al campament de Mória. “El més important és tenir un autorefractòmetre [instrument que es fa servir per mesurar la graduació]. Esperem que una empresa francesa ens els financiï. Sense aquest aparell no podem fer res”, conclou.
lightwithoutborders.org.es
Les cabines telefòniques desapareixeran dels nostres carrers d’aquí a tot just un any. El Govern central està ultimant una nova normativa que posa fi a l’obligatorietat de mantenir una d’aquestes instal·lacions en totes les poblacions de més de mil habitants, i que en tinguin almenys una més cada 3.000 ànimes. Ja no es contemplen com un servei públic essencial. Tot apunta que la disposició transitòria novena de l’avantprojecte de llei general de Telecomunicacions entrarà en vigor abans de finals d’aquest any. El text també detallarà com i quan es retiraran exactament les cabines telefòniques.
Segons l’últim cens de Telefónica, Espanya suma 14.824 cabines. De totes aquestes cabines 2.413 són a Catalunya, 1.267 a les comarques de Barcelona i unes 475 a la mateixa Barcelona. Més o menys. No fa molt, l’última cabina de la ciutat del model Garza, aquella de tota la vida amb porta i sostre, la que era al barri de Sant Genís dels Agudells, va ser cedida per Telefónica i traslladada a un magatzem municipal a fi de transformar-la en un punt d’intercanvi de llibres. Tot va començar amb una recollida de firmes ciutadana. I dilluns una desena de les 22 disposades a la Rambla van ser retirades perquè ocupaven molt espai i no funcionaven bé.
A l’Ajuntament de Barcelona amb aquest imminent adeu no se li encongeix el cor. Gens ni mica. “Des del punt de vista del paisatge urbà –apunten fonts del Consistori–, tots els elements del mobiliari de la via pública han de tenir una funció. Les cabines ja no la tenen perquè pràcticament tothom té telèfon mòbil. A més, la gran majoria de cabines que queden no tenen ni el telèfon. La llei que encara s’està tramitant preveu el final d’aquesta prestació. Les cabines seran retirades. Això permetrà alliberar espai per altres usos ciutadans, com ja està passant a la Rambla, per exemple”. La retirada d’aquests aparells de la Rambla respon a una vella reivindicació de l’associació de veïns i comerciants del passeig. Perquè en aquest enclavament, com en realitat a tot Barcelona, l’espai és un bé d’allò més preuat.
I, pel que sembla, cada cabina registra una mitjana de 0,17 trucades al dia, és a dir, una trucada a la setmana, més o menys la meitat que fa tot just un parell d’anys. I la veritat és que, si un agafa una moneda de 50 cèntims i insisteix a fer ús de totes les cabines que encara estan instal·lades al passeig de Gràcia, la plaça Catalunya i la Rambla, comprovarà que de les prop de vint cabines que hi ha en aquest eix principal només cinc li permetran establir la comunicació. Unes quantes més també ofereixen servei, però només pots pagar amb targeta. Aquestes cabines també et permeten enviar, entre altres coses, un missatge SMS o fins i tot un fax, els recordeu? Van ser els últims intents d’aquests artefactes d’adaptarse a la modernitat.
I en aquest entranyable passeig també trobes unes quantes cabines desballestades, d’altres de guixades i estampades amb adhesius i anuncis variats, i no poques cobertes d’una espessa capa de pols, però moltes presenten un aspecte sorprenentment impol·lut, resultat en realitat de la creixent indiferència ciutadana. Ningú no hi para cap atenció. Tothom camina pel carrer mirant el mòbil, embadalits amb les aplicacions. Ni tan sols els crida l’atenció que algú agafi un auricular després d’un altre.
Fa deu anys Barcelona en sumava unes 1.200, i avui dia n’hi ha menys de 475
Unes estan guixades, d’altres rebentades i moltes impol·lutes