Feixisme/comunisme o intel·ligència

‘TABÚS’. Ha tornat David Verdaguer amb Tabús (TV3, dimecres a la nit). L’he vist conviure amb quatre conciutadans exaddictes (alcohol, cocaïna, joc, sexe...) i divertir-nos al final amb un monòleg que justifica el títol del programa: construeix bromes i acudits a costa de malalties i patologies que amarguen milers de vides. Tabús és doblement higiènic: ens revela conflictes que tenim molt a prop sense veure’ls i a sobre ens ensinistra perquè ens hi enfrontem amb humor. L’apologia de l’humor sempre és benèfica, a escala personal i social. Prendre-s’ho tot molt a la valenta i a la tremenda és el millor passaport cap a la catàstrofe, íntima i col·lectiva. Agraeixo aquest programa per això, perquè és educatiu, perquè ajuda. Per bé que jo vinc ja ensinistrat de casa per les conyes negres que li agraden al meu pare nonagenari, que durant alguna sobretaula ens deixa anar, a mi i als meus germans: “Quan em porteu al cementiri de Sant Andreu donareu puntades de peu a la meva caixa”, diu, i com a primogènit jo el segueixo: “Doncs esclar, i jo molt fort, perquè les notis”. I riem amb ganes, que bé que ens ho passem!

‘EL INOCENTE’. He començat a veure El inocente (Netflix), i continuaré: necessito saber com i per què la dona d’en Mat (Mario Casas) l’enganya, i qui hi ha al darrere, i si té a veure amb el noi que va matar sense voler una nit de discoteca, o amb algun dels reclusos dels quatre anys de presó que van venir... Les escenes se succeeixen sense respir al primer capítol, i també les del segon, amb personatges nous que semblen no tenir res a veure amb els del principi... però sí: tot conflueix. Ambientada a Barcelona (del MNAC a la torre Mapfre, del zoo al Dry Martini) per a ser vista a tot el món, El inocente és una sèrie amb intrigues que s’encavalquen sense respir, conflictes íntims, agents secrets (José Coronado), corrupció política, detectius, putes, advocats, monges, cadàvers, presos, forenses, nenes... Obra d’Oriol Paulo, El inocente és una història altament intrigant i tensa que resultaria inversemblant si no estigués explicada d’una manera tan convincent i tensa.

‘CANTATA...’. No m’he perdut Cantata de la guerra civil (La 2, dimecres a la nit), un documental d’Alfonso Domingo sobre les cançons que sonaven a les trinxeres (i rereguardes) a l’Espanya del 1936 al 1939, és a dir, durant la nostra Guerra Civil. Los cuatro muleros o Anda, jaleo (harmonitzades per García Lorca), Oriamendi (carlins) o Marchando (falangistes), Ay Carmela o Ya sabes mi paradero (republicans al front de l’Ebre), o Suspiros de España i Leones rojos, himne de la selecció espanyola de futbol, cantat als dos bàndols. No m’he perdut Cantata de la guerra civil, la banda sonora de la ferida de la qual venim tots.

IDEA. Si el moderador de tertúlies polítiques a Madrid silenciés cinc minuts el micròfon al tertulià (o polític) cada cop que digués “comunisme” o “comunista”, i si el moderador de tertúlies polítiques a Barcelona silenciés cinc minuts el micròfon al tertulià (o polític) cada cop que digués “feixisme” o “feixista”, creixerien entre nosaltres el silenci i la intel·ligència. – @amelanovela