La Vanguardia (Català-1ª edició)
Emergència psicològica i espiritual
Hem patit aquests dies les devastadores conseqüències del suïcidi d’un preadolescent en una família vulnerable que acompanyem. Els fets han confirmat les alarmes que s’han encès l’últim any entorn de la salut mental de les persones en situació de fragilitat social. Fa temps que assenyalem que les persones sense sostre, els migrants i refugiats amb especial incidència en nens, adolescents i dones, les persones privades de llibertat, així com els avis són i seran les víctimes del nou escenari d’emergència social.
Certament que la pandèmia ens ha situat a tots brutalment amb neguit davant la malaltia i amb la por de la mort. S’hi han unit les situacions de solitud per confinament, l’empobriment sobtat, la incertesa laboral futura i els comportaments de distància social més o menys radicals. Les crisis d’ansietat, les conseqüències de la violència física, psíquica i sexual, els estats depressius, les addiccions a internet amb els seus riscos en continguts, contactes i conductes es multipliquen en la població general, però incideixen de manera molt més feridora en les situacions de pobresa i amuntegament. Els pobres gairebé no poden accedir a uns serveis de salut mental col·lapsats.
La societat ha de redoblar la responsabilitat i solidaritat social. Les autoritats sanitàries i polítiques, però també les entitats socials i les esglésies hem de procurar una identificació, atenció i sobretot prevenció millor del patiment emocional.
La dignitat de cada persona és una invitació a la proximitat i al reconeixement de la vida dels altres.
El Dicasteri per al Servei al Desenvolupament Humà Integral ha elaborat un document que suposa una crida a la mobilització dels creients. Acompanyar persones amb patiment psicològic en el context de la pandèmia COVID19, amb el significatiu subtítol “Membres d’un sol cos, estimats per un únic amor”. La vivència espiritual és font cabalosa per afrontar la deriva psicològica cap a la desesperança. La bona salut mental implica una ecologia quotidiana en què l’experiència de
Déu ajuda a afrontar el sentit del dolor, del mal i de la mort. No estem sols davant la fragilitat. Déu ens ha mostrat a través de la fragilitat de Crist que l’amor obre esquerdes cap a l’esperança.
En aquest sentit les esglésies són una important ajuda al costat de les persones. Com a espais de vinculació i celebració, com a pous de sentit i esperança i com a llançadores de compromís cap a l’atenció. Dues preguntes del papa Francesc ens poden servir per inquietar: “Com podem correspondre plenament a la vocació de fraternitat, impresa en nosaltres per Déu Pare? Com podem viure units cuidant-nos els uns als altres?
El suport psicològic i l’acompanyament espiritual es complementen i es necessiten. L’adequat criteri professional orientat a una intervenció i tractament oportú i eficaç és tan vital com imprescindible.
Alhora el suport en la motivació espiritual per a la resistència, el vincle fratern que suposa la proximitat d’una xarxa solidària en les comunitats i la disponibilitat per prioritzar els més febles són forces poderoses que promouen la dignitat personal i l’hospitalitat social i política.
Les reduccions antropològiques que retallen les dimensions profundes de l’ésser humà són en aquest moment una greu irresponsabilitat. Només una comprensió integral ens permetrà sostenir la nostra humanitat. Aquest és el repte.
La vivència espiritual és font cabalosa per afrontar la deriva psicològica cap a la desesperança
Entitats socials i esglésies hem d’identificar, atendre i prevenir el patiment emocional