La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els silencis de Bacon
La llibreria Galignani, a la Rue Rivoli de París, m’envia un volum d’excepció: la nova biografia, gairebé nou-centes pàgines, de l’inabastable Francis Bacon: Revelations, Harper Collins, Nova York 2021. Complementa les agudes apreciacions publicades després que morís: Peppiatt, Anatomía de un enigma; Farson, The glilded gutter life of Francis Bacon; i Sinclair Bacon, Francis Bacon. Su vida en una época de violencia. La publicació ara de les diligents indagacions de Mark Stevens i Annalyn Swan, acreditats crítics novaiorquesos, ens ofereix la indagació que escruta al dia, diríem, la vida extraterritorial del pintor que sense embuts arriba al final intrigant a Madrid. L’obra de Bacon i la seva fugissera personalitat és, de debò, el millor testimoni d’un temps aspre. La tasca titànica dels autors reuneix tot el que sabem del pintor, sí, però penso que des de la proximitat potser destaquen alguns moments de veritat que distingeixen una vida plena. M’aturo en certs passatges zenitals en la trajectòria de l’artista, vetllats fins ara, que permeten ponderar la densitat del seu art i la humanitat que els vertebra.
Militar de carrera desigual, el pare de Bacon va omplir el seu temps en punteres activitats eqüestres. Incompatible amb el fill díscol, forçat a la rude intimitat amb els mossos d’estable, l’artista es va escapar tan aviat com va poder a Londres i després a Berlín i París en una fugida amb caducitat. La complicitat clandestina amb Eric Allden a Londres, destacat activista tory, li va descobrir la seducció burgesa i el vidriós calvari gai. De seguida, el salt a Berlín, llavors la ciutat maleïda en procés de nazificació. Va ser una experiència de la “incultura de l’odi” que el va conduir al descobriment terrible dels desastres de la guerra –soldats erràtics en una ciutat trencada entre el feixisme i el comunisme, cruïlla mortal de socialitat impossible–. Bacon no va dominar mai l’alemany, però va descobrir el cinema transgressor, la provocació del cartellisme militant i el disseny formal de la Bauhaus, que marcarà un projecte efímer com a interiorista dinamitzat, pel renovador grup Studio, quan va tornar a Londres.
L’etapa parisenca presenta un signe diferent. La família Bocquentin acull el jove desconcertat que pretén millorar el francès i fer-se un lloc en la cultura europea. De Berlín quedarà l’empremta de l’erotisme i la sexualitat desenfrenada, del freudisme ambigu i torbador. A París el reben amb curiositat. Madame Bocquentin
va ser aviat una rendida confident que li va obrir la nova cultura de la imatge avantguardista, contagiosa i internacional de París, però també una llengua dúctil que va assimilar de seguida. La parentela adoptiva li va despullar les trames ocultes de Montparnasse i l’ostentosa traceria del Faubourg Saint-Honoré, però també el dens front cosmopolita entre literatura i art. Un enlluernament sobtat. Va conèixer Chanel i va entreveure Picasso, Dalí, Cocteau i Man Ray i les hipnòtiques galeries de la Rive Gauche que mostraven la tradició de la cosa insòlita. Amb una altra experiència decisiva: el revés crispat del colonialisme ferotge i l’estètica confusa d’Orient i l’Àfrica continental. De tornada a Londres Bacon ja era un artista ciutadà del món. La pintura és ara el desafiament abismal. L’aire viciat del Soho londinenc serà la seva atmosfera diària, on la rebel·lia barrejada de bohèmia amara la grisa veritat de la ciutat postbèl·lica, la dècada opaca dels cinquanta.
No cal negar l’embat de la pintura continental en l’art primerenc de Bacon, l’altiva franquesa de la seva pintura. Abomina els realismes de recepta amb una agressiva imaginació plàstica que admira Lucian Freud i Balthus pel seu incisiu pinzell i gosadia narrativa. Les mews de Kensington van ser el seu inaccessible cau creatiu.
Les temptatives pictòriques de Bacon daten dels trenta. Potser cal intuir alguna explicació per entendre les primeres figures orgàniques de Bacon, amb motius gairebé surrealistes del Picasso de Dinard. Banyistes és la forta ràfega que arriba de París. Temps de dubtes, de pintura “pictòrica” i el capbussó a cegues a Cahiers d’Art i el sotrac de la pintura gòtica de Grünewald, que amb Muybridge i les seves seqüències d’acció descobreixen les energies ocultes del cos humà. L’apropiació
dels secrets dels raigs X altera les seguretats figuratives de Bacon al darrere d’una altra realitat dissolvent i cruel. Crucifixió, 1935, una sorpresa, prepara el desplegament de Tres estudis sobre una crucifixió, 1944, la primera obra màgica en plena guerra i un arriscat exercici trencador d’una figuració gairebé òrfica, que secunden els rostres desencaixats i preludien les deformacions monstruoses que tensen la pintura eròtica dels cinquanta, diria, en les quals Bacon doblega gestualitat, escena i figura en un sobrerealisme dinàmic. Els Caps són contundents, ja en el moment del Soho, i de conviccions iconoclàstiques, amb George Dyer com a amant i protagonista vençut de la sèrie valenta de l’art de la imatge, argument de les grans retrospectives internacionals de l’artista que obre el retrat de Michel Leiris i tanca l’Autoretrat , ja en l’envejat moment de narcisisme com a sòlida presència internacional.
Els autors reconstrueixen amb destresa la ruta de Madrid i el final brusc. La fixació, encoberta i cega, per un discret executiu bancari i el perfil de l’artista en els espais candents de la movida madrilenya, amb les galeries del barri de Salamanca que tutelaven l’obra de Bacon a Espanya. Les seves visites al Museu del Prado eren habituals, igual com la imatge jovial i atenta del pintor al Cock. “Un generós dandi”, assegut al seu racó tot esperant el tercer martini. Estudi per a un toro va ser, al capdavall, l’última pintura de Francis Bacon, en blanc i negre de pols cendrosa sobre fons terrós.
El matí del 28 d’abril del 1992, Bacon moria a Madrid. “Cendra sobre cendra i pols sobre pols”. Revelations és el llibre definitiu sobre qui va ser, sens dubte, el “Rembrandt del segle XX”. El lector trobarà, a risc seu, el fil vermell que perfila l’ombra desafiadora de Francis Bacon.
A Berlín va descobrir el cinema transgressor, la provocació del cartellisme militant i el disseny de la Bauhaus