La campanya de les bales

Avui a mitjanit s’acabarà una campanya per a l’oblit: la de les eleccions madrilenyes del 4-M, que potser es recordarà com la campanya de les bales. Diversos polítics han rebut projectils (de moment dins de sobres de bombolles), cosa que a molts ens ha deixat amoïnats. Aquesta campanya també s’ha caracteritzat per les maneres excloents i fanfarrones de la candidata de Vox. Pel llançament de llambordes, maons i pedres als de Vox per part d’antifeixistes. Per les simplicitats de la candidata popular. I per un estès i preocupant mal rotllo que ens indueix a pensar que anem a pitjor.

La candidata de Vox va dir al d’Unides Podem: “Ves-te’n!”. I l’al·ludit es va aixecar i se’n va anar de la ràdio on debatien. Alguns polítics, de deficient cultura democràtica, encara ignoren que la democràcia és un sistema en què conviuen persones d’ideologies diferents. Sense necessitat de fer-ne fora uns ni d’apedregarne d’altres. I després hi ha els altres polítics, menys caïnites i amb més bona comprensió del que és la democràcia. Però no sempre brillants, i sovint sembla que donen la raó a l’editor britànic Ernest Benn quan deia: “La política és l’art de buscar-se problemes, trobar-los a tot arreu, diagnosticar-los malament i aplicarhi solucions del tot inadequades”.

Donald Trump, que quadrava en aquesta mena de política, i potser en d’altres de pitjors, va dedicar part de la seva presidència a intentar desprestigiar la premsa, en particular The New York Times. Ara porta una vida de jubilat a Florida. I el Times, que ja té 7,5 milions de subscriptors digitals i continua pujant, manté el codi ètic, però no per això deixa d’evolucionar. Aquesta setmana, a l’hora d’explicar uns canvis a la secció d’opinió, recordava els principis que ha de tenir en compte qualsevol col·laborador que publiqui allà les seves idees, indistintament de quina sigui la seva filiació política: “Respectar les regles de la gramàtica i l’estil; tenir un cert nivell de qualitat argumental, pensament lògic i retòrica convincent... I participar de l’afany de progrés, amabilitat i humanitat compartida”.

Al Times demanen això. Saben que la varietat d’opinions és l’ànima de la democràcia. I que els que insisteixen que tothom ha de pensar com ells són una amenaça per al règim de llibertats. I també que, per desgràcia, molts articles d’opinió –publicats als EUA o a Espanya– proposen conductes que no casen amb la llibertat ni amb les bones maneres ni la moderació ni l’honestedat.

Acabo amb dos precs, un per a mi i un altre per als polítics tòxics, que, com deia W.L. Melbourne, valoren “els seguidors que els fan costat quan erren, perquè qualsevol els pot fer costat quan l’encerten”. El prec per a mi és mirar de continuar escrivint sense mossegar-me la llengua ni fer mal a la convivència. El prec que faig als polítics és que segueixin les pautes que demana el Times als seus autors.

Alguns polítics es busquen problemes, els troben, els diagnostiquen i els resolen malament; d’altres són pitjors