La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mama, papa i la revolució
Juan Gabriel Vásquez novel·la la increïble història de la família de Sergio Cabrera
La història de Volver la vista atrás (Alfaguara), de Juan Gabriel Vásquez (Bogotà, 1973), és d’aquestes que s’expliquen a la vora del foc al llarg de moltes nits. És una saga que recorre alguns dels grans conflictes del segle XX, de la guerra civil espanyola a la guerrilla colombiana passant per la revolució cultural xinesa, amb una acció frenètica a tres continents i un personatge que ha estat format per ser un soldat revolucionari a la Xina (guàrdia roig als 16 anys) i que farà de guerriller a Colòmbia però que acaba guanyant premis per les seves pel·lícules (al festival de cinema de Berlín, als Goya, a la Seminci...) i rodant capítols de la sèrie Cuéntame. Soldats, espies, contrabandistes, cineastes, actors, cantants, guerrillers... desfilen per ciutats com Barcelona, Madrid, Pequín, Bogotà, Medellín... i no és una invenció de la ment de l’autor, sinó la història familiar real de Sergio Cabrera (Medellín, 1950), el director de pel·lícules com La estrategia del caracol (1992), Golpe de estadio (1998) o Perder es cuestión de método (2004). Els Cabrera s’han convertit, des d’ara, en els Buendía de l’autor, que atén aquest diari en un hotel de Barcelona, durant una visita promocional.
“Defenso que és una novel·la –diu Vásquez–, probablement del gènere d’aventures. La meva feina parteix de trenta hores de conversa amb en Sergio i la seva família, però faig una interpretació del que m’han explicat. En reconstrueixo l’evolució psicològica, ideològica i personal,
“Jo no sé en quin moment uns pares creuen que la revolució pot educar els seus fills millor que ells”
Barcelona
em fico al cap del seu pare, Fausto, i de la seva germana Marianella. La ficció vista com a modelatge”.
Tot va començar quan Cabrera va demanar a Vásquez de redactar el guió d’una pel·lícula inspirada en els anys que el cineasta va passar a la Xina. El projecte es va truncar, però “em va quedar clar que hi havia un llibre; sempre explico com les vides privades són arrossegades per les forces de la història”. Sembla ficció, però, apunta, “si ho fos, dirien que el novel·lista està malament del tupí. No seria creïble que el mateix personatge hagi estat guàrdia roig a la Xina, hagi assistit a les revoltes de París el 1968, hagi format part de la guerrilla colombiana, amb un pare exiliat de la Guerra Civil i un besoncle heroi dels republicans. I que, més tard, acabés de director de cinema”.
La part xinesa resulta kafkiana. L’autor subratlla que “a tota la novel·la no hi ha cap fet ni cap document inventat. Vaig llegir molt sobre la Revolució Cultural, assajos i novel·les, així com papers perduts que trobava en Sergio. El que no es va imaginar és que quedarien inclosos així mateix a la novel·la, com el diari de Marianella, on veiem com funcionava l’autocrítica i la mentalitat comunista”. Algunes escenes, com la d’un professor estomacat i humiliat pels alumnes per desviar-se del dogma, “és totalment real; en Sergio recordava aquelles coses d’una manera culpable, amb ressentiment contra si mateix. Per ell, recordar ha estat una catarsi, un exorcisme dels fantasmes”.
L’Hotel de l’Amistat a Pequín és “una metàfora de la relació amb el pare. Fins i tot aquell lloc li semblava molt burgès a Faust i els envia a l’Hotel de la Pau, a dos adolescents de 16 i 14 anys, únics hostes en un hotel de 17 pisos, allà sols. En Sergio deia: ‘No sé en quin moment uns pares creuen que la revolució pot educar els seus fills millor que ells’”.
L’acció i els seus flashbacks s’estructuren a partir d’uns dies d’octubre del 2016, “quan a en Sergio el conviden a la Filmoteca de Barcelona per a una retrospectiva de la seva obra, en un moment en què el seu pare ha mort, s’estava separant i els acords de pau es van tombar”.
Barcelona –ciutat on Vásquez va viure uns quants anys– és molt present, tant en la part de la Guerra Civil, amb episodis com l’espionatge de David Crook –pare d’un amic de Cabrera– a George Orwell, com en l’actualitat, amb escenaris molt reconeixibles del Raval. Quan la novel·la era a punt de sortir, Sergio Cabrera –que ja projecta una sèrie de televisió sobre el llibre– estava nerviós. “Li vaig demanar per watsap que em digués tres coses que li causaven ansietat i em va dir: ‘La reacció de la dreta, la reacció de l’esquerra i la reacció de la meva família’”.
L’oncle Felipe