La Vanguardia (Català-1ª edició)
Deu anys de ‘La Vanguardia’ en català
El 3 de maig del 2011, la capçalera del Grup Godó sortia al carrer per primera vegada en dues llengües
Avui fa deu anys justos que Ossama bin Laden va morir a mans d’agents nordamericans. El que s’havia convertit en l’enemic públic número u dels Estats Units va ser abatut deu anys després de l’atemptat contra les Torres Bessones. Amb aquesta notícia a la portada, La Vanguardia sortiria l’endemà per primera vegada al carrer en l’edició en llengua catalana. Era el 3 de maig del 2011.
El criteri periodístic va prevaler per damunt de la notícia de la nova edició i el quadre commemoratiu que Antoni Tàpies havia creat per a l’ocasió i que havia de cobrir la portada informativa es va guardar per al diumenge següent: la mort de Bin Laden no es podia amagar. I des d’aleshores, dia rere dia, la capçalera més que centenària del Grup Godó no ha faltat cap dia a la cita amb els seus lectors en totes dues edicions, la catalana i la castellana.
No ha estat una tasca fàcil ni sempre agraïda. La cursa contra el rellotge que suposa cada dia la confecció d’un diari va esdevenir encara més complexa pel fet d’haver-lo d’escriure en dues llengües. Parlem d’un volum de 80.000 paraules cada dia, escrites en un idioma i traduïdes a l’altre, en qualsevol de les dues direccions. Les presses esguerren moltes feines i, tot i que sempre s’hi ha abocat tota la perícia, el resultat de vegades ha ofert alguna sorpresa desagradable, com el cèlebre “Llegeixo marca de penal” (Leo marca de penalti) o, fa ben poc, la bibliotecària Carme Fenoll, que es va convertir en Carme Hinojo.
Però això són anècdotes mínimes que no haurien d’amagar la tasca ingent que es fa cada dia a la redacció, especialment a la secció d’Edició, coordinada per Rafael Lozano, amb el suport imprescindible de l’equip de postedició, dirigit per Àlex Fernàndez Bourdiol. Tothom hi posa el seu gra de sorra, i les grans firmes catalanes del diari faciliten molt la feina fent directament totes dues versions en els articles d’opinió, peces literàries de primer ordre.
L’encàrrec de la direcció d’aleshores va ser clar: “Han de ser dues edicions amb ànima pròpia”. És a dir, el lector, tant si llegeix en català com en castellà, ha de trobar un diari que, des del punt de vista de la llengua, sigui genuí. Els tres exemples que il·lustren aquesta pàgina ho deixen clar. Quan el riu Garona es va desbordar a la Val d’Aran, l’opció de fer servir en català la frase que diu que l’aigua no té aturador va ser òptima per al títol de portada. Quan les cincuentonas van passar a ser cincuentañeras, el reportatge sobre la maternitat tardana va haver de recórrer a un altre joc en la versió catalana. I cada vegada que es debaten els pros i els contres del canvi d’hora, incloure un rai en la versió catalana va aconseguir un efecte enriquidor en el títol del reportatge.
Tot aquest procés, esclar, seria impossible sense l’ajut de la traducció automàtica, la nostra tunejadíssima Lucy (proveïda per Lucy Software), i la revisió humana, imprescindible, en mans d’experts de l’edició. Més de 3.600 números traduïts des d’aquell llunyà 3 de maig del 2011, l’endemà de la mort de Bin Laden, quan el president Artur Mas es preparava per plantejar el pacte fiscal a Madrid, la mítica Derbi anunciava l’últim ERO abans d’abaixar la persiana i el Barça havia de jugar al vespre contra el Madrid per ser el primer finalista de la Champions.
Cada dia la redacció i els editors tradueixen una mitjana de 80.000 paraules de castellà a català o a l’inrevés
Dues edicions amb ànima pròpia