Dècada de cada dia

Màrius Serra

A la biblioteca de casa guardo una capsa plena de fulls solts de La Vanguardia en català. Centenars de pàgines DIN A3 sortides d’una impressora en color. Són les edicions de prova que es van publicar internament les setmanes prèvies a aquell 3 de maig de 2011 perquè els membres d’un comitè encapçalat per Magí Camps les poguéssim revisar i en comentéssim les solucions lingüístiques. Cada matí un missatger portava un sobre enorme que contenia l’edició completa del dia en català, poc després que el repartidor de tota la vida hagués deixat l’edició en castellà que rebien milers de subscriptors. Quan finalment va arribar al quiosc la primera edició en català de La Vanguardia, la llengua lliscava sense entrebancs i la recepció social va ser entusiasta. En l’horitzó, sempre inabastable, de la normalització lingüística s’havia consolidat com una fita cultural clau “el dia que La Vanguardia surti en català”.

Vaig passar la vigília a la redacció per escriure la crònica del primer número. L’excitació era absoluta, augmentada per l’impacte d’una notícia d’abast mundial: la mort d’Ossama bin Laden. En les setmanes anteriors recordo haver participat en actes de la gira de presentació a Barcelona, Vilanova i la Geltrú, la Seu d’Urgell... al costat de molts companys del diari i de personalitats molt diverses vinculades a cada indret. A l’auditori Joan Oliu de Sabadell, al costat de Plàcid Garcia-Planas, Muriel Casals o Manuel Bustos, per exemple. Totes les sales estaven a petar de gent. Les forces vives de cada lloc ocupaven les primeres files. De fet, més que la presentació d’una nova edició d’un diari, allò semblava una gira artística, els concerts de presentació del nou disc d’un grup avantguardista.

El més important d’aquests deu anys tan plens d’entra-i-surts és la continuïtat. Els diaris, ja ho diu el nom, surten de continu i no estan per brocs. Les jornades històriques se succeeixen com les xifres de les

Més que la presentació d’una nova edició d’un diari, allò semblaven els concerts del nou disc d’un grup avantguardista

dates que figuren a la capçalera. I si, ara fa deu anys, a tothom li semblava important per a la cultura d’aquest país que La Vanguardia sortís en català, ara podem dir el mateix multiplicat pels tres mil siscents cinquanta-tres dies que han passat des de llavors, comptant els tres 29 de febrer dels tres anys de traspàs. Recordo que en totes les presentacions del 2011 sempre hi havia algú que pronunciava tres mots de longitud creixent: ja, era, hora. En ple 2021, les tres paraules són: a, tota, hora. Arribar sovint és una qüestió urgent, però el que resulta veritablement important és mantenir-se. La història recent d’aquest país il·lustra les tensions entre el que és urgent i el que és important. Que demà faci una dècada que La Vanguardia surt cada dia en català és important.