Fins a la pròxima

Galatea

Direcció: Rafel Duran Intèrprets: Anna Azcona, Nausicaa Bonnín, Roger Casamajor Lloc i data: TNC (29/IV/2021)

Una domadora de foques amb nom de nimfa malvèn els seus animals de pista a un carnisser per escapar d’una ciutat assetjada, acompanyada per un clown de cara rentada. Així comença el viatge de Galatea de criatura brechtiana a heroïna d’un drama de Jean Anouilh. Primer escenari d’una obra major de Josep Maria de Sagarra que torna a provar sort al TNC després de 23 anys. Funció de nou llunyana i tan incompresa com la seva estrena el 1948. Cada vegada que algú recorda Galatea es manifesta la irresoluble relació que el teatre català té amb la construcció d’un repertori que serveixi de fil conductor de la seva identitat teatral.

Encara que se subratllen amb freqüència les afinitats del text amb trets expressionistes o existencialistes, certa idealització moral i la distància amb què l’autor observa l’ocàs del vell món i el naixement del nou evocaria molt més Robert Musil o Joseph Roth. Cert és que el mateix Sagarra la va definir com a farsa i que Josep Casals, en el seu pròleg per a l’edició d’Arola, encerta esmentant com a referent d’alguns personatges i escenes la cruesa grotesca de Grosz. La possible diferència és que el pintor alemany forma part del momentum i Sagarra assumeix el Zeitgeist de l’Europa de postguerra sense abjurar del passat.

Potser no captar i plasmar aquella subtil posició és el principal obstacle perquè la producció dirigida per Rafel Duran serveixi per resoldre definitivament l’entrada de Galatea en l’imaginari del públic català. Malgrat la indiscutible qualitat del text i un bon repartiment, el muntatge pateix d’imprecisió en el to. Atmosfera dispersa, de vegades destensada, que s’estén a tots els elements de la posada en escena. Successió d’episodis inconnexos només connectats per les interpretacions de Míriam Iscla (la Galatea vista com una Lulu madura de Wedekind que exerceix el seu infaust influx des del desinterès a la felicitat) i Roger Casamajor, el bufó Jeremies, tan implacable com el boig de Lear.

La funció passa per la pantomima expressionista, el melodrama i apunts de teatre èpic, i només convenç

La funció només convenç quan es desposseeix de tot exercici d’estil i impera la intimitat

quan es desposseeix de tot exercici d’estil i impera la intimitat. Precisament en dues escenes només protagonitzades per personatges femenins. Iscla destaca en el seu comiat de l’hostelera Sra. Marta (Anna Azcona) i en l’acarament amb la seva filla Eugenia (Nausicaa Bonnín en un rol complicat). Moments en què les tres actrius semblen trobar-se de manera excepcional.