La Vanguardia (Català-1ª edició)
Allende triomfa a Madrid
‘La casa de los espíritus’, de Carme Portaceli, emociona al teatre Español
El públic dret. Profunda emoció. Aplaudiments fervorosos. I molts bravos. Al final de l’adaptació teatral de La casa de los espíritus d’Isabel Allende que va estrenar divendres Carme Portaceli al teatre Español de Madrid, l’Alba, encarnada per Miranda Gas, que ha patit a la seva pell l’horror del cop de Pinochet, lliura al públic una mirada lluminosa a la tragèdia de la seva família. A prop d’ella, l’esperit de la seva àvia Clara, una Carme Conesa portentosa i etèria, conclou que “el transcurs d’una vida és molt breu i passa tot tan de pressa que no arribem a veure la relació entre els esdeveniments, no podem mesurar la conseqüència dels actes, creiem en la ficció del temps, en el present, el passat i el futur, però pot ser també que tot passi simultàniament”. Per això, l’Alba explica el seu intent de donar sentit a les peces del trencaclosques del món, perquè comprendre pot acabar amb la cadena d’odi. Malgrat el dolor, ella aposta amb força per la vida.
L’obra acaba. I, després de tres hores i mitja, sona una gran ovació a la nova vida de la gran novel·la d’Isabel Allende. Un muntatge que la pandèmia va impedir d’estrenar al passat Grec barceloní –es veurà al festival al juliol–, i que per fi ha fet ressonar amb força la història de quatre generacions de la rica família xilena Trueba. Una família dividida entre el capitalisme salvatge del progenitor, l’Esteban –convençut de la necessitat del seu paper com a dur patró d’uns treballadors fluixos que viurien molt pitjor sense ell–, i els esperits amb els quals connecta la seva dona, Clara del Valle, lluminosa i deslligada de les coses, capaç de saber el futur potser perquè el futur conviu amb el present.
Capitalisme extrem –que desemboca en el cop d’Estat contra Salvador Allende– i realisme màgic conviuen en una posada en escena que combina un aire de família sueca de film de Bergman amb el món camperol. I amb la inestabilitat i la guerra. Deu actors, amb un infatigable
Francesc Garrido com a patriarca, donen vida i llum a aquesta antitragèdia en què l’Alba aconsegueix trencar el cercle d’odi i mort i on en comptes de malastrucs profetes del futur hi ha profetesses capaces de veure i unir tots els temps en què vivim alhora. Tres grans pantalles acompanyen l’acció de l’escenari amb imatges líriques, de vegades sagnants, d’altres projectant la força imparable de l’impuls vital. Pantalles que mostren les campanyes d’Allende i el terrible cop. I el seu discurs abans de morir a La Moneda: “Altres homes superaran aquest moment i molt més d’hora que tard s’obriran les grans alberedes per on passarà l’home lliure, per construir una societat millor”. Una societat que, com l’Alba, aposti per la vida.