La Vanguardia (Català-1ª edició)
‘Vivim en una època en què el cantautor no para de mirar-se el melic’
Ismael Serrano, músic, publica l’àlbum ‘Seremos’
Després de set anys sense publicar cançons, el cantautor madrileny Ismael Serrano treu a la llum Seremos (Sony), una col·lecció de tretze composicions gravades amb un nombrós planter de músics i on revisa el paper i la figura del cantautor. Amb un missatge final d’esperança, el compromès músic ha vestit les seves cançons amb variada estilística i ha comptat amb col·laboradors com Litus, Pablo Alborán o la seva dona, la cantant i guionista Jimena Ruiz Echazú. L’aficionat local podrà escoltar les seves noves cançons el 30 de juny a l’Estadi Olímpic (Cruïlla XXS).
Què aporta Seremos en un escenari musical, cultural, malmès per la pandèmia?
Abans de res, no puc projectar el que soc sense entendre el moment en què un viu. I malgrat ferho no he estat capaç d’escriure sobre la pandèmia de manera explícita; he preferit cantar a la vida que havia quedat congelada en el temps, fer repàs dels comptes pendents. Seremos al·ludeix a això, a la necessitat d’establir vincles, a la crida a no rendir-se que apareix en diverses cançons com Porque fuimos. És cert que el tancament ens va obligar a posar-nos davant el mirall, a preguntar-nos què estem fent amb la nostra vida, però sempre amb la intenció de mirar cap endavant, de construir des d’aquests fonaments.
Hi ha un fil conductor?
Hi ha dos temes: revisar-se a un mateix com a cantautor, revisar els tòpics, les contradiccions. El disc comença amb No soy, en què es pot sentir “no soc el cantautor que va venir a ordenar-te la vida”, és a dir, baixar del pedestal el cantautor que pressuposa en si mateix una certa altura, no se si moral o intel·lectual, per donar lliçons a la gent...
S’hi inclou?
Esclar que m’hi incloc. Tot el que escriu cançons i fa la crònica social i sentimental.
I el segon tema era...
La necessitat de mirar cap endavant, de projectar cap al futur, de fer plans malgrat tot, com es diu a Porque fuimos. I també el reconeixement del món en què ens toca viure, on apareixen les dones i la seva lluita, que estan protagonitzant el relat col·lectiu actual, en temes com Cuando llegaron ellas o Y mientras tanto.
És una pregunta recurrent, però per què sempre se l’ha titllat de cantautor atípic?
En aquest disc reviso d’alguna manera tots aquests clixés i tots aquests tòpics, però d’altra banda també m’animo a reivindicar el cànon del cantautor en un temps en què està tan devaluat.
Pot definir aquest cànon? Des del mateix format. El meu disc anterior i probablement el següent seran de veu i guitarra, i amb això reivindico la simplicitat
FIL CONDUCTOR “He volgut revisar la figura del cantautor, els seus clixés, per després poder reivindicar-lo”
en contra del clixé del músic que no sap tocar la guitarra, perquè això no s’ajusta a la realitat. Les cançons dels cantautors són més complexes harmònicament i melòdicament que moltes de pop. Doncs des d’aquest aspecte fins al fet que es qüestioni un cantautor que en ocasions es posa solemne quan l’ocasió ho mereix, i fa una crònica social i sentimental del món que li toca viure. És a dir, al·lucino quan sento músics dir que no volen música compromesa perquè pot sonar pamfletari. Caram! Jo a aquestes persones els diria: “més que pamfletari preocupa’t de no sonar cursi, que això no sembla preocupar-te”. I finalment fa la sensació que, quan algú es posa seriós, és una cosa que ens incomoda d’alguna manera i crec que això és producte d’una societat infantilitzada en molts aspectes. S’ha encapsulat tant el missatge que s’ha perdut el matís.
Aquest àlbum reivindica, doncs, el cantautor?
Sí, també. Per una banda hi ha la revisió, jo em ric de la supèrbia del que diu “t’ho vaig dir”, que és molt de cantautor, i d’altra banda la desconstrueixo per tornar a construir-la i reivindicar-la d’alguna manera. I també reivindico cantar al nosaltres, perquè estem en una època en què el cantautor i el músic no paren, estan permanentment mirant-se el melic.
Vostè es mulla políticament a les xarxes socials... això no li pot restar credibilitat en aquesta faceta de cantautor cap aquest nosaltres que reivindica?
Pot ser que hi afecti... Em pregunto de vegades de quina manera hi afecta. Però és que sempre he estat així, sempre m’he implicat. Potser el problema no és que un s’expressi políticament, sinó el sectarisme i la nostra falta de permeabilitat per escoltar el proïsme.
Què passarà el 4 de maig? Cal veure quina capacitat de mobilització té l’esquerra, i es veurà. Però el que no faré mai és sumirme en la malenconia.