La Vanguardia (Català-1ª edició)
El futbol no fa pudor de peus
El futbol no fa pudor de peus, en contra del pensament feudal que defensaven els perpetradors de la Superlliga, gent amb un prestigi immerescut en vista del nyap que han muntat. Dos clubs es mantenen tossuts en la supervivència del projecte, abandonat públicament pels altres, uns de penedits, altres d’amagats i tots conscients del sainet. Molt a desgrat seu, aquesta gent va reivindicar el famós elogi de Winston Churchill als pilots de la RAF a la Segona Guerra Mundial: mai tants no van deure tant a tan pocs. El futbol ha respost amb un clamor general a la incompetència i arrogància d’un grapat de patricis. El Madrid i el Barça es fan els distrets, però l’aventura està calcinada. Aquesta Lliga, que Madrid, Barça i Atlètic pretenien desacreditar, descriu el paper del futbol bàsic, el dels equips que mantenen intactes els seus vincles amb les comunitats on van sorgir, uns en ciutats, d’altres a petits pobles, integrants d’un mapa que supera el del futbol. Des de fa un segle, i probablement sense proposar-s’ho, han complert un paper vertebrador en un país amb fama d’invertebrat. És el fil invisible d’una cosa que funciona en el futbol i els aficionats no volen que els hi arrabassin.
L’última setmana ha manifestat les característiques essencials d’aquest joc. No importa la diferència econòmica dels clubs, els poderosos no tenen assegurada la victòria i els febles s’entossudeixen en la victòria. Sobre aquest pressupost s’ha edificat el futbol i l’ha convertit en l’esport més popular del planeta. És el principi d’incertesa que domina aquest campionat, al qual aspiren desesperadament tres dels equips que fa una setmana el miraven amb aire de superioritat. El que volien era gaudir d’un selecte saló de bridge.
Els últims resultats diuen tot del veritable substrat de la Lliga. A la jornada anterior, els tres primers del campionat –Atlètic, Barça i Madrid– van obtenir un dels nou punts en joc davant l’Athletic, Granada i Betis, per als quals no és reservat el dret d’admissió a la Lliga. Sí que tenen l’honorable ambició de guanyar partits i donar satisfacció a les seves aficions. El que pensin els consumidors de Singapur o Xangai els importa molt poc.
Des del 1984 no es coneixia un desenllaç tan ajustat com l’actual. És una Lliga atípica pel tancadíssim esprint que disputen quatre equips i per la seva raresa en el panorama europeu. El Manchester City i el Bayern s’han destacat diversos cossos per davant dels seus perseguidors. L’única novetat a Itàlia és el daltabaix de la Juve, que per primera vegada coneix les misèries mundanes al seu campionat.
Quan falten quatre jornades per al final del campionat, cada partit és una odissea per als quatre primers, no importa contra qui s’enfrontin. L’Atlètic es va beneficiar del penal que va malgastar l’Elx a l’últim minut. A l’últim quart d’hora, el Madrid va resoldre amb l’Osasuna, que és a la zona on els equips no s’hi juguen res. Fals, s’hi juguen ni més ni menys que el plaer de guanyar o la decepció de perdre. És un final apassionant del campionat. Qui el guanyi presumirà amb tota la raó de l’èxit, malgrat el despectiu discurs de tres d’ells en els últims dies. Si el conquereix el Sevilla, significarà un moment històric. Seria la culminació de la progressiva trajectòria d’un equip que fa 20 anys estava a Segona, un d’aquells equips que han fet de la feina ben feta la seva divisa. Ni figurava a la Superlliga, ni se l’hi esperava. Pertany al futbol de tota la vida, al futbol que uns quants miren de dalt a baix, animats per una supèrbia que aquesta vegada els ha esclatat a la cara.
Volien un selecte saló de bridge i el futbol que menyspreaven els ha esclatat a la cara