Aquells clubs rics

ha una tona de gent que existeix i pensa diferent que tu. I no ho entens. I gairebé no acceptes haver de convèncer, argumentar, pactar i transigir. Així doncs, et tornes a submergir en la teva bombolla, ple de greuges, assessors i seguidors.

Que aquells clubs rics no sospitessin que aquell estrepitós joc de llaunes lligat al seu cul fracassaria diu molt de tots nosaltres. La Superlliga necessitava menys aduladors i estudis de màrqueting i més pedagogia, suborns, demagògia i intel·ligència emocional. Ens hem empassat Qatar 2022, paradís dels drets humans, com no ens havíem d’empassar un joc de la Play sense el destorb dels pobres, els esguerrats i els lents. La Superlliga d’aquells clubs rics necessitava assessors amb menys aire condicionat i una dieta més lleugera de sèries de televisió.

Que aquells clubs rics i els seus dirigents, empresaris d’èxit, donessin la cara per una joguina tan antipàtica és paradoxal. L’invent, la manera de comunicar-ho ho és. La supèrbia, la ingenuïtat, la intoxicació de la pròpia propaganda, també. Així com el populisme posterior, l’auge nacionalista britànic, la reacció de classe. Florentino Pérez i la resta de mandataris d’aquells clubs rics no van entendre que el desvergonyiment encara resta. Que un consumidor o un accionista potser no té sentiments, però sí que en té un aficionat. De debò no van sospitar, aquells clubs rics, que hi havia un enemic –la FIFA– que reaccionaria amb la virulència d’un capo mafiós quan se li vol treure un barri del seu control delictiu? És increïble que no haguessin previst que el futbol està connectat amb la infantesa, amb la relació amb el carrer, amb la família, amb la ciutat i la classe social. Que el futbol i el teu club favorit és, en ocasions, l’únic que no et falla quan la resta de les coses de la teva vida i tu mateix falles. És una obvietat que el futbol és un negoci milionari, però hauria de ser igual d’obvi que és una goma d’enganxar que uneix societats, famílies, vides, records i esperances i posa sordina a violència

De debò no sospitaven que hi havia un enemic –la FIFA– que reaccionaria amb la virulència d’un capo?

i frustracions. No pots posar un mur i deixar els que no són rics com tu a la intempèrie sense que succeeixi res. Sense guanyar-te l’escarni de la plebs.