Per vosaltres, cabrons

Va despenjar el telèfon amb la gràcia dels simpàtics i em va penjar al cap de 10 segons perquè tenia pressa, el molt cabró. Comencem mig malament. Com que vaig tornar a trucar i vaig deixar anar un “pleassse...”, estirant l’essa, va guardar uns segons de silenci i va sospesar si li costava més enviar-me a pastar fang o proposar-me de ser amics. Abans va voler comprovar el pedigrí; va anar al punt important:

–O sigui que ets de Barcelona? I del Barça?

Des d’aleshores, cada vegada que passava alguna cosa a Somàlia, sovint una bomba o un segrest pirata, trucava a Hassan Fantastic perquè em donés un cop de mà, i ell me’n donava cent o mil. Fantastic era un periodista somali amb el valor dels imprescindibles, els que es creuen l’ofici encara que faci mal: es dedicava al periodisme d’investigació i un dia denunciava les atrocitats de la banda Al-Xabaab i l’endemà cantava a les ones els tripijocs de l’exèrcit al mercat negre de kat. Era jove, però va triar enemics amb l’encert dels veterans perquè feia bé la seva feina. Sempre que li trucava em posava a desfilar amb les meves presses: OK, míster Xavi, però abans digue’m: com veus el Barça? I xerràvem. Una tarda, just abans d’entrar a la seva casa de Mogadiscio després de tot el dia denunciant la corrupció al port de la capital, dos tipus li van donar les gràcies: li van disparar cinc trets al pit i al cap. Dimarts un missatge de WhatsApp d’un col·lega em va apunyalar el coll.

–És en David. L’han pelat.

Un dia abans, el reporter David Beriain havia estat assassinat per gihadistes a Burkina Faso amb el també periodista Roberto Fraile mentre gravaven un documental sobre la caça furtiva d’elefants a la frontera amb Benín, un niu de serps on es refugien criminals que anomenen causa divina les seves ganes de matar.

L’última vegada que ens vam veure a Madrid en David em va portar a entrevistar un bergant en actiu, em va ensenyar la nineta dels seus ulls, la seva productora, 93 Metros, i em va

Una tarda, just abans d’entrar a la seva casa de Mogadiscio, dos tipus li van donar les gràcies: li van disparar cinc trets al pit i al cap

convidar a dinar. Em podria haver explicat batalletes de les seves incursions a les FARC quan era un nano, del dia que el van afaitar les bales a l’Afganistan o de les seves cobertures a Darfur, el Caixmir, el Congo o Líbia, però no ho va fer. Abans va voler comprovar el pedigrí; va anar al punt important:

— O sigui que Aldekoa és el cognom de la teva amama? Explica-m’ho.

L’últim cop que ens vam veure en David no em va explicar res perquè es va passar tota l’estona preguntant-me per la meva àvia, el molt cabró. Aquesta setmana, ja em disculparan, el futbol em va importar menys. Des del vestíbul d’un hotel sense encant de Hargeisa, al nord de Somàlia, vaig observar aliè, gairebé indiferent, l’enèsim afany del Barça a ressuscitar el Madrid a la Lliga. Abans d’anar-me’n a l’habitació vaig anar al punt important: vaig aixecar la copa per brindar.

Per vosaltres i gràcies, cabrons.