La Vanguardia (Català-1ª edició)
Torna el dilema escocès
L’SNP aspira a una majoria independentista per exigir un altre referèndum
El moment idoni per a la independència d’Escòcia hauria estat potser als anys setanta, quan es va descobrir el petroli al mar del Nord, i tots els diners es podrien haver dedicat a un fons sobirà com el noruec en comptes de finançar la desindustrialització imposada per Thatcher, l’atur i la despesa social que va provocar. Però llavors el sobiranisme ni tan sols existia. Avui la meitat dels escocesos són partidaris de trencar la unió amb Anglaterra, però econòmicament és molt més difícil.
La joia de la corona del superdijous a la Gran Bretanya (eleccions municipals i autonòmiques) és Escòcia, on la victòria de l’SNP està cantada malgrat el divorci entre Nicola Sturgeon i Alex Salmond, la creació d’un segon partit independentista minoritari (Alba) que li pot restar vots, els caramels oferts per Boris Johnson a canvi de continuar al Regne Unit (inversió en infraestructures) i les històries de terror divulgades pels unionistes sobre la ruïna econòmica i marginació política d’un divorci. Però la qüestió és per quant guanyarà l’SNP, si amb una majoria absoluta, o amb una majoria indepe sumats els suports d’Alba i els Verds (els seus actuals socis de coalició), i si la utilitzarà (és gairebé segur) per desafiar a Londres, exigir un nou referèndum abans del 2023 i
SNP (Partit Nacional Escocès)
Partit Conservador Escocès 21%
Partit Laborista Escocès 18%
Lib Dem (Liberaldemòcrates Escocesos) 6% 2%
FONT: desencadenar la crisi constitucional més greu en un segle.
Johnson, que no vol passar a la història com el premier que va perdre Escòcia, té quatre opcions: dir que no amb el pretext de la pandèmia i deixar que l’afer es dirimeixi al Tribunal Suprem; acceptar el desafiament aprofitant la satisfacció dels ciutadans amb la campanya de vacunació; emprendre una reforma constitucional de tipus confederal (substitució de la Cambra dels Lords per un Parlament anglès), o jugar brut i pretendre que la pregunta del referèndum la dicti Londres, o que inclogui l’alternativa d’augmentar els poders autonòmics, o concedir el vot als escocesos de diàspora, en la seva gran majoria unionistes (només a Anglaterra n’hi ha 700.000). El més probable és que, d’entrada, s’inclini per la primera.
Johnson pretén guanyar temps, i mentrestant reeditar la campanya del no el 2014, i convèncer un nombre suficient d’electors que la independència seria un desastre econòmic, i més ara que el petroli ja no es cotitza a cent dòlars el barril com fa set anys.
El seu plantejament és que cada escocès està “subvencionat” de l’ordre de 1.900 euros per Westminster, que paga 400 euros menys en impostos, que un 60% del comerç del país és amb Anglaterra (quatre vegades més que amb la UE), que la separació significaria una pèrdua del 8,7% dels ingressos
PARTIT ÚNIC En 14 anys seguits al poder, els nacionalistes d’Escòcia desafien les lleis de la gravetat
ESTRATÈGIA Si Londres rebutja una consulta, Sturgeon es planteja un referèndum com el de Catalunya
per barba, i que el dèficit públic de gairebé el 10% del PIB és insostenible i seria castigat sense pietat pels propietaris de fons. L’única alternativa per sobreviure com a nou Estat seria una pujada massiva d’impostos o una austeritat sense precedents.
L’SNP és conscient de la incertesa econòmica que planteja la independència, i que va ser el factor decisiu en la derrota del 2014, però compta que els votants s’han vacunat de tant negativisme i estaran disposats a pagar un preu raonable per la il·lusió de tenir el seu Estat. Que la qüestió identitària prevaldrà sobre la butxaca. I que 14 anys consecutius de govern han convençut la gent que Edimburg defensa els seus interessos millor que Londres (un 73% aprova la gestió de Sturgeon durant la pandèmia).
Els dos grans desafiaments als quals necessita trobar resposta l’independentisme són la moneda i la frontera. La idea de continuar una dècada amb la lliura esterlina deixaria la seva economia en mans del Tresor anglès (si és que acceptés el tracte), i l’eventual integració a la UE (si ho permeten Espanya, Itàlia, França i altres) crearia problemes de controls duaners i tràfic de mercaderies que deixarien petits els que es registren actualment en l’Ulster. Fins al segle XVIII, la regió fronterera amb An
convertir-se en un més entre els partits tradicionals, sinó en un soci acceptable i seriós amb qui negociar, per guanyar influència”, especialment en l’àrea d’immigració, el seu principal focus i raó de ser. “Tenen antecedents amb punts de vista molt extrems, i és just dir que tenen arrels nazis, encara que el partit ha canviat des de finals dels vuitanta i principis dels noranta”, explica a La Vanguardia aquest expert en partits antiimmigració. “Són populistes i antiimmigrants; també nacionalistes i culturalment conservadors. Però si parlem de la dimensió econòmica, són de centre o de centreesquerra”, matisa.
Des que el carismàtic Jimmie Åkesson es va convertir en líder de SD el 2005, ha tractat de fer que el partit sigui vist com a acceptable, tant per als votants en general com per als altres partits, i ha promogut una imatge més
FINAL DE L’AÏLLAMENT El pacte contra la nova llei d’immigració normalitza els ultres com a socis acceptables
CÀLCUL ELECTORAL Els conservadors veuen que per guanyar poder necessiten el suport de Demòcrates