Escòcia vol ser la Nova Zelanda europea o la Dinamarca britànica

glaterra va ser una mena de salvatge oest, un territori de bandits i lladres de bestiar, forts i torres de vigilància. El Scexit no reconstruiria aquest passat, però crearia problemes.

L’SNP s’ha convertit en l’última dècada i mitja en una espècie de partit únic a Escòcia, havent incorporat a la seva causa centenars de milers d’antics votants laboristes (molts descendents d’immigrants asiàtics o treballadors de les drassanes i indústries pesants) desencisats amb el gir al centre en temps de Blair i la guerra de l’Iraq.

El nou líder del Labour, Anas Sarwar, fill del governador de la província pakistanesa de Panjab, ha doblat la seva popularitat els dos mesos que fa que ocupa el càrrec, i amenaça d’arrabassar als tories la posició de segona força legislativa. Però li queda una llarguíssima tirada per recórrer. Els nacionalistes han aconseguit en els seus tres mandats consecutius notables fites.

A Escòcia no es paguen peatges, ni la universitat, les guarderies, les medicines, el dentista, els dinars per a alumnes de primària i l’atenció als ancians són de franc, durant la pandèmia han estat congelats els desnonaments, els salaris dels funcionaris públics han augmentat d’acord amb la inflació i els del personal sanitari, un 4%. És un país amb un esperit col·lectivista i socialista a qui li agrada compararse amb Dinamarca i voldria ser la Nova Zelanda europea, progressista, respectat i objecte d’admiració. Però també té greus problemes, com el deteriorament de la sanitat i educació públiques, les drogues, l’analfabetisme, la baixa expectativa de vida, molts dels quals conseqüència encara de la urbanització massiva durant de la revolució industrial i el creixement desbordat entre 1760 i 1830, que va superar les infraestructures i va generar una insalubritat que no s’ha pogut remeiar del tot.

“Hem de viure i actuar com si ja fóssim independents, amb la il·lusió d’un país que acaba de néixer”, diu Nicola Sturgeon, artífex (juntament amb Alex Samond) de la construcció d’un nacionalisme atípic socialdemòcrata, de centre esquerra, proimmigració i antiarmes nuclears, que es comporta més com un moviment que com un partit, capaç de desafiar les regles de la gravetat política i mantenirse en el poder.

La qüestió és què farà quan Johnson li digui que no a un nou referèndum. Cada vegada té més partidaris la via catalana d’una consulta no sancionada que desafiaria Londres i la UE, i podria ser boicotejada pel bloc unionista. La seva esperança és que l’envit no acabés de la mateixa manera.