La Vanguardia (Català-1ª edició)
Iglesias deixa la política després de salvar Unides Podem a la Comunitat
L’exvicepresident admet que el seu lideratge avui és un problema per als seus
ser paper mullat. El nefast colofó de la nit, per al PSOE, va ser baixar a 24 escons i veure’s superat en vots per Més Madrid. El mal resultat d’Unides Podem i la dimissió immediata d’un Pablo Iglesias superat també per Vox, també suposa una estocada per al Govern de coalició de Sánchez.
“Un desastre sense pal·liatius”, van reconèixer tant a la Moncloa com a resultat de la negra jornada electoral. “I més que això”, reconeixien alguns dirigents. Ayuso no només va arrasar a les urnes, com tenia promès, doblant els resultats de fa dos anys, sinó que el PP va sumar més escons que la suma del bloc de l’esquerra. I la cirereta va ser el sorpasso de Més Madrid.
Ara arriba, per tant, el moment de la difícil digestió per al PSOE, mentre que Pablo Casado pot celebrar la victòria a Madrid en el que considera una primera meta volant en la seva ruta cap a la Moncloa. El Govern central, en vista de la majoria dels sondejos publicats fins a la cita amb les urnes, ja s’havia posat la bena abans de la ferida i va advertir que els resultats del 4-M no serien “extrapolables a res”. I ahir a la nit Ábalos va insistir que aquestes eleccions “només” afecten la Comunitat de Madrid, una regió que, va assegurar, “no representa el conjunt d’Espanya”.
Però el fiasco electoral va confirmar les alarmes disparades en sectors del PSOE per una campanya que consideraven “erràtica i desenfocada”, per haver fixat primer l’objectiu en l’antic electorat de Cs, sense èxit, i només després buscar un front comú amb el bloc de l’esquerra. També per la sobreexposició inicial de Sánchez, que va eclipsar Gabilondo amb una lluita cos a cos amb Ayuso en una comunitat on alguns van advertir que el president del Govern central podia mobilitzar més la dreta en contra seu que no pas l’esquerra a favor. La digestió del 4-M serà dura a la Moncloa i a la direcció del PSOE.
Pablo Iglesias se’n va. La seva candidatura madrilenya ha servit per salvar Unides Podem d’una probable desfeta, però el resultat ha estat modest i, sobretot, no ha servit per sumar. Pitjor que això, en la seva renúncia hi ha un reconeixement tàcit que la seva candidatura ha mobilitzat la dreta trumpista i neofranquista: “Hem constatat en aquesta campanya un increment de l’agressivitat, una normalització sense precedents dels discursos feixistes, de les amenaces de mort, de la deshumanització i tinc la consciència absoluta d’haver-me convertit en un boc expiatori que mobilitza els afectes més foscos i més contraris a la democràcia”.
L’operació Múrcia, pensada (per enèsima vegada) per reduir el pes d’Unides Podem en la direcció d’Estat, s’ha convertit en un nus escorredor sobre el coll del president Pedro Sánchez. La desfeta dels socialistes ha provocat que Més Madrid els arrabassi el lideratge de l’oposició. Però a aquest costat, Pablo Iglesias ja té el seu funeral viking. “És evident que avui dia no contribueixo a sumar, no soc una figura que contribueix a sumar”. La decisió irrevocable, va explicar, obeeix al seu convenciment que “la intel·ligència política ha d’estar per sobre de qualsevol altra consideració”, i en aquest sentit s’aparta perquè aquesta renúncia és “el més útil per a Podem”.
Per al més perspicaç storyteller de la política espanyola, tot el seu arc narratiu té un sentit minuciós i, en vista de la seva renúncia, resulta eloqüent el seu míting de tancament de campanya, un discurs que era la temptativa d’un rèquiem, un comiat o un testament polític. Va ser un repàs de la seva trajectòria des de la fundació de Podem fins a la seva lluita com a vicepresident del Govern de coalició, una carrera d’obstacles contra les resistències sistèmiques a l’entrada de Podem al poder. També, una classe pràctica sobre la utilitat de la democràcia, com a palanca per compensar els mecanismes de poder de les elits econòmiques i mediàtiques, va dir.
Iglesias va dissenyar la seva operació a les eleccions madrilenyes com una ofensiva per impedir l’entrada de la ultradreta al Govern de la comunitat. L’objectiu no es va aconseguir. De fet, malgrat que es va donar la condició de possibilitat que ell mateix havia reclamat, la mobilització del vot als municipis i barris del sud, això no va disminuir la derrota de les formacions d’esquerres, sinó que ha eixamplat molt l’avantatge de les dretes i ha posat més difícil la comesa de capgirar el resultat d’aquí dos anys. I a la seva intervenció d’ahir a la nit, Iglesias admet que en part és per una mobilització del vot reaccionari que sembla estar vinculada al seu perfil, a la seva condició 98,7% escrutat 1983 1987 1991 1995 1999 2003 2003* 2007 2011 2015 2019 *Es van repetir les eleccions per un cas de transfuguisme de supermalvat favorit dels mitjans de comunicació madrilenys. Dels més obertament reaccionaris i filofranquistes, però també de tots els altres, i de manera molt singular, dels pròxims al socialisme, que l’han convertit en receptacle de rancúnies sense contes. Aquest és el catalitzador d’una caricatura deshumanitzadora que explica el fet que sigui el càrrec públic que ha patit més fustigació personal, física i mediàtica en la breu història de la democràcia espanyola, en uns termes que, com reconeixia ahir a la nit, el converteixen en un llast per als interessos d’Unides Podem.
“Estic orgullós d’haver liderat un projecte que va canviar la història del nostre país”, va dir, recordant que el seu afany va posar fi a 80 anys d’exclusió de la direcció d’Estat de la tradició política comunista, la més compromesa amb el final de la dictadura i l’arribada de la democràcia. És paradoxal, perquè en bona mesura aquest va ser el pecat que el condemnaria: tenir èxit entrant en un Govern de coalició amb el PSOE, una possibilitat contra la qual feia sis anys que estaven alineats tots els poders que oficien a la mateixa Villa y Corte que ahir, donant-li tres escons més i impulsant el trumpisme castís, va escriure el seu epitafi polític.
Va brindar per Yolanda Díaz, nova líder de l’espai, i abans de rebre de la seva executiva un aplaudiment de tres minuts, va tancar amb versos de Silvio Rodríguez, com el narrador plusquamperfet i sentimental que és: “He posat tota la meva intel·ligència i tota la meva passió; no sé què és el destí, caminant vaig ser el que vaig ser”.
FUSTIGACIÓ El líder de Podem se sent “boc expiatori que mobilitza els afectes més foscos”
TRES DIPUTATS MÉS El modest augment de Podem serveix a Iglesias el funeral viking que acariciava