La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sánchez perd, Catalunya també?
Isabel Garcia Pagan
“Ayuso guanya, perd Sánchez, Iglesias se’n va”. I malgrat el resultat, al Palau de la Generalitat ahir no hi havia cap inquietud. Aparentment. L’activitat política a Catalunya és de manteniment i els consellers en funcions viuen al dia; així doncs, quan es pregunta per Madrid, la resposta oficial és “Ayuso ja governava”. Però no tot continua igual. La incògnita són els danys col·laterals a la Moncloa.
Pedro Sánchez va arribar a la presidència gràcies als vots d’ERC i la perspectiva d’unes eleccions catalanes en què els republicans desplaçarien Carles Puigdemont. El president traslladava en públic i privat el seu compromís a abordar la carpeta catalana amb ERC ancorada en el pragmatisme i Junts, immersa en la seva reconstrucció. Fins que les enquestes van entreveure la possibilitat d’una victòria socialista i els escenaris es van redibuixar: l’objectiu va passar a ser derrotar l’independentisme.
Tot i que sense possibilitats de governar, Salvador Illa va guanyar i va donar les gràcies a Iván Redondo i Francisco Salazar des del plató de la seu del PSC. Les eleccions a Catalunya les va convocar el Tribunal Suprem, hi va haver efecte Illa, i ara hi ha projecte a mitjà termini. Madrid és l’altra cara de la moneda dels mateixos estrategs de la Moncloa. Errors de càlcul a Múrcia, un candidat que anava camí del despatx del Defensor del Poble i una campanya de fúria i ira en què el protagonista no podia ser mai Ángel Gabilondo cridant “ja n’hi ha prou”, sinó Isabel Díaz Ayuso demanant més.
Ayuso ha engolit Ciutadans, encara que a Catalunya fossin els socialistes qui es va quedar els seus vots, i marca el camí per als militants de la formació taronja a la resta d’Espanya. La dreta governarà a Madrid còmodament amb el suport de la ultradreta –Abascal va felicitar “efusivament” Ayuso– i es posen altaveus mediàtics a la “derrota del sanchisme”.
De la gravetat de les ferides autoinfligides a la Moncloa en depèn el futur de la carpeta catalana que les urnes d’aquí i allà ha anat relegant mentre avança el compliment de les condemnes dels líders del procés independentista. Indults, reforma del delicte de sedició, taula de diàleg... I ara l’amenaça d’eleccions altra vegada: Andalusia, unes de generals...
La possibilitat que el PSOE endureixi les seves posicions per atallar el discurs acabat d’inaugurar ahir pel PP –“Avui comença la llibertat”, estació següent , la Moncloa– obliga els partits independentistes a reformular les seves expectatives.
L’estratègia d’ERC ara pot tenir davant un Sánchez a contrapeu i noves urgències. Oriol Junqueras es reafirma en el seu full de ruta: “és l’única viable”, però el discurs de Gabriel Rufián al Congrés es complica. L’independentisme es pot quedar sense sortides transitables a Madrid.
La sortida de Pablo Iglesias del Govern espanyol va deixar a l’independentisme un dels seus aliats al Consell de Ministres i els seus discrets resultats com a candidat a Madrid el deixen fora de la política. “No contribueixo a sumar”, va ser el seu epitafi.
“Espanya se’n va cap a la dreta”, avisen ara des del Govern en funcions, i el PSOE es queda sense incentius per afrontar la carpeta catalana. Com queda la reforma del Codi Penal? I els indults? Ja no hi ha resposta. “El normal seria una política valenta, però...”. Hi ha molts dubtes i poques expectatives entre els independentistes.
La victòria d’Ayuso i les seves conseqüències no afectaran les negociacions per formar govern a Catalunya tot i que Junts
De la gravetat de les ferides autoinfligides a la Moncloa en depèn el futur de la carpeta catalana; indults, reforma de la sedició, taula de diàleg
porta l’aigua al seu molí: consensuar l’estratègia a Madrid avui té més sentit. Els republicans han blindat la seva independència al Congrés, però sense fets la desconfiança amb Sánchez augmenta en paral·lel la llista d’incompliments del PSOE. La tramitació dels indults en pot ser la primera prova. El Tribunal Suprem vol deixar la pilota a la teulada de la Moncloa aquest mes.
Per als de Junqueras, l’indult “no és una mesura de gràcia, és la correcció d’un error”. Tots els presos es reafirmen. “Ho tornarien a fer” i tots insisteixen a “continuar fent política”. “En algun moment Espanya ha de reflexionar: Què faran amb mi? Eliminar-me? No poden”, llançava Jordi Cuixart des de la portada del The New York Times. Sánchez perd, Catalunya també?
Ayuso ha sintonitzat amb l’aire del temps, que anhela llibertat vital després de tantes restriccions, i ha reconnectat el PP amb les classes mitjanes que no volen recordar els morts sinó afirmar la vida. Què ens diu, a més, aquesta reconnexió del PP amb la ciutadania? Dues coses. Primera: que l’orgull de la madrilenyitat cristal·litza com una identitat diferenciada que no solament contrasta amb les identitats perifèriques clàssiques, sinó també, amb l’Espanya buida (veurem com es traduirà això en unes eleccions generals). El Gran Madrid imaginat per Aznar torna a ser un projecte d’entusiasme per a una formidable majoria dels seus habitants, siguin de classe alta, mitjana o menestral. La sintonia dels petits bars i comerços amb Ayuso, Lady Madrid, no és obra del deep state ni del Barrio